Una nova guerra empresarial i política s’ha tornat a desencadenar pel tancament previst de les nuclears. És l’enèsima batalla, cert, però ara esclata en ple compte enrere de l’apagada. A l’extremenya Almaraz I, la primera de la llista, es presenta un debat que no ha fet més que començar.
La central d’Extremadura no només fa de conillet d’Índies d’un pla de desconnexió que fa sis anys era un tema tancat i ara ja no. Al voltant de l’apagada nuclear hi ha un foc creuat on cada vegada hi ha més bàndols. El de les grans elèctriques contra el Govern central (i a la inversa). El de les elèctriques entre si. El del PP al Congrés, amb les significatives abstencions de Junts i ERC, contra el mateix Govern. El dels ajuntaments afectats versus els executius autonòmics. I el de la indústria nuclear davant de tots.
El temps d’Almaraz s’esgota, però hi ha dubtes que puguin tancar Ascó i Vandellòs
Es reprèn la baralla i creix la incertesa sobre com es timonejarà el futur de les centrals. Espanya s’ha de replantejar l’apagada que va avalar el 2019 el primer govern de Sánchez? Tancar les nuclears equivaldrà a fer-se l’harakiri energètic si es demostra que les alternatives en renovables no poden garantir un subministrament suficient i segur les 24 hores del dia quan arribi la data? Què passarà quan pugi la demanda que necessitaran els centres de dades o la intel·ligència artificial? Caldrà recórrer al gas, més brut i més car?
Spain is different en relació amb una majoria de països europeus. Al Vell Continent s’hi respira un clima pronuclears. No només a França o la Gran Bretanya, sinó també a Alemanya o, per esmentar l’últim a afegir-se al club, a Bèlgica. Els belgues estudien com poden reobrir part del seu parc nuclear amb ajuts de la Comissió Europea, la mateixa que va donar ales a aquesta font canviant la taxonomia verda. La guerra d’ Ucraïna ha revelat la dependència europea del gas de Rússia, i això suposa perdre el control del subministrament i dels preus. Així doncs, ara es presenta l’energia nuclear com un instrument de sobirania i seguretat energètica.
A Espanya hi ha un ball de xifres sobre què costaria allargar la vida útil dels reactors i què costaria una pujada de la llum. El Govern central s’escuda en el fet que les elèctriques no han presentat sol·licitud per prorrogar el funcionament, cosa que han de fer tres anys abans del tancament previst. Ni Executiu ni empreses propietàries no volen ser qui mogui fitxa primer.
El temps per a Almaraz I s’esgota, i no es veu marxa enrere: s’apagarà el 2027. Més dubtes planen sobre Ascó I, Ascó II i Vandellòs II. Aquestes centrals aporten el 55% de l’electricitat a Catalunya. Aquí hi ha un clamorós retard en el desenvolupament de renovables. La solució estarà fora del territori. El cas és que Extremadura té el seu Mister Marshall davant el final de la nuclear: un projecte de gigafactoria a Navalmoral de la Mata. Però què té Catalunya?
