Nadine Sierra és definitivament la nòvia del Liceu. Volcànica, estremidora, plena de lirisme... La soprano dels Estats Units encadena vetllades històriques al teatre de la Rambla: va extasiar en la Traviata postnadalenca i diumenge va deixar sense alè el públic amb un recital de tres hores en què va mostrar el seu extraordinari moment vocal i de maduresa interpretativa. El Gran Teatre gaudeix com cap altre coliseu líric del món. És la seva Nadine. Barcelona se n’ha fet addicta, no pot viure sense ella.
“Quan tens aquesta relació amb el públic, és una cosa magnífica que pot servir per millorar fins i tot la teva prestació”, diu l’artista presentant el seu pròxim projecte. El dia 22 (fins al 8 de maig, amb el 89% de les localitats venudes) serà la Sonnambula de Bellini, títol en què lluirà els dots per al més exigent bel canto amb el tenor estrella espanyol Xabier Anduaga, amb qui va debutar en el rol al Real fa un parell d’anys, en aquesta mateixa coproducció dirigida per Bárbara Lluch.
“Tenir aquesta relació amb el públic és una cosa magnífica que pot servir per millorar fins i tot la teva prestació”
“Aquesta és de les partitures més difícils mai escrites, un títol que està només a l’abast dels millors intèrprets del món. I aquí els tenim”, deia ahir el mestre Lorenzo Passerini, que assumeix la direcció musical d’aquesta òpera semiseriosa en dos actes amb llibret de Felipe Romani.
La història de la jove que deambula somnàmbula a les nits provocant la gelosia del seu promès i la censura del veïnat d’un poble suís, la reprèn ara Lluch amb “més valentia” i amb una lectura més profunda dels personatges i la relació entre ells.
“El problema que té el bel canto –diu la directora d’escena– és que si només l’escoltes i no estudies el llibret, et pots deixar endur per la bellesa. A l’ària d’ Elvino on ella li pregunta si és gelós i ell diu ‘soc gelós de l’aire que respires, de l’aigua que et toca...’, el text és una red flag en tota regla, com per sortir corrents”, apunta la neta de Núria Espert, a qui la parella, Urs Schönebaum, secunda fent les llums.
“M’agrada presentar les òperes de manera que el públic pugui decidir on som i quan –afegeix–, sobretot si són temes rellevants com el bullying , les relacions tòxiques, la violència domèstica... Quan la vam fer a Madrid, jo estava obstinada que ella era una víctima absoluta, però la relació és complexa. Com passa ara a la sèrie Adolescencia , l’Elvino no és que sigui un maltractador, sinó fruit de la societat de la que ve: veu les dones com una possessió. Però ella també és part de la relació, no s’hi pot desenganxar, es retroalimenten. La violència de gènere no és mai simple, hi ha un rentat de cervell, una falta de confiança total, una necessitat d’una persona que t’està fent mal”.
Lluch ha accentuat les reaccions del cor, que passa de veure l’Amina com un ésser meravellós a voler que cremi a l’infern. En lloc d’escoltar-la, van a veure el comte per confirmar si va passar la nit al llit d’un altre. I a final clamen per la seva salvació. “És exactament així com ens llevem avui cada dia al món”, diu.
Anduaga diu que el seu és un paper “blanc, una mica ximple, però li hem donat més caràcter, tant, que de vegades em fa por ser massa agressiu”. Com duu que el tenor sigui el preferit del públic? “El preferit i el que està en el punt de mira, a veure quins aguts tindrà, etcètera. Ho visc amb naturalitat, pensant a madurar personalment amb el personatge, només penso a donar”.
També Sierra diu que sent la pressió del públic. “Vull acontentar-lo, donar el millor possible, i ho faig amb valentia, però també amb alegria. Si no fos així, deixaria de cantar, no valdria la pena”.
