El 1977 la inflació passava del 28% i el 1980 encara superava el 16% (l’any passat: el 2,8%). No hi havia límits en el consum de plàstic; rius i platges eren ben bé abocadors industrials. L’estafa amb l’oli de colza va ser possible pel nul control sobre alimentació i venda al detall. Cada estiu hi havia desenes de casos de salmonel·losi. Tenir càncer suposava la condemna a mort i morien 35 vegades més dones en el part que ara. Fins al 1988 hi va haver poliomielitis per les deficiències de vacunació. Si el marit et pegava, els policies et recomanaven tornar cap a casa, i si et violaven pel carrer o ho feia el cap, potser és que portaves una faldilla massa curta.
Pobles i ciutats estaven ocupats pels cotxes, que aparcaven en voravies i places. No hi havia rampes ni accessos per a discapacitats o gent gran. La contaminació deixava les façanes grises i els pulmons negres. Hi havia constants accidents de gas, incendis d’origen elèctric o despreniment de façanes, pel pèssim control de la seguretat.
S’ha de desmitificar la turboeconomia del canvi de segle, quan tots érem milionaris
Els boomers tenim una missió: hem d’impedir la romantització del passat. Fer baixar dels altars neoliberals Reagan i Thatcher i desmitificar la turboeconomia del canvi de segle, quan tots érem milionaris. És tot una ficció. Bona parts dels problemes que pateix la Gran Bretanya neixen precisament de la destrucció social i industrial que emprèn la Dama de Ferro, a primer de trumpisme. I la desregularització bancària i financera posterior va propiciar el desgavell i els abusos que van acabar portant al crac del 2008, quan ens vam llicenciar en trumpisme i d’on neixen bona part dels mals econòmics, socials i industrials dels Estats Units i de la resta del món.
Lee tambiénPartits o sectes
Els boomers tenim una missió. Recordar tot allò que realment va funcionar del passat. L’accés de la primera generació d’estudiants a la universitat per a moltes famílies, gràcies a la inversió en centres públics. Redistribució de la renda. Lluitar per ciutats més habitables en termes de contaminació, accessibilitat, parcs, escoles... L’activisme de barri, de poble, de ciutat o de país. La defensa d’una democràcia imperfecta, que ens demana cada dia estar pendents de la trinxera per por que ens la tornin a moure cap enrere.