Roma els fascina. L’imperi és el seu model. A bona part de l’extrema dreta li agrada analitzar el present a través de la lent de l’imperi romà. Abans de les eleccions presidencials, figures com Elon Musk compartien mems que alimentaven el relat polític de Donald Trump al comparar la situació dels Estats Units amb el que va viure l’antiga Roma abans de la caiguda. Ara, després que en menys de tres mesos el president hagi dinamitat l’ordre mundial desencadenant el caos, cal preguntar-se si sabran entendre les lliçons de la història.
Explica el mite, impulsat per historiadors com Suetoni, que Neró va ordenar cremar Roma pel menyspreu que sentia cap als seus edificis vells i els seus carrers estrets. Al relat, que altres fonts desmenteixen o qüestionen, s’hi va afegir una imatge potent: la de l’emperador tocant la lira mentre contemplava les flames en una ciutat que va cremar durant sis dies i set nits.
En el moment d’encendre la metxa dels aranzels el 2 d’abril, Trump també va dir que odiava allò en què s’havia convertit el país: “Carronyaires forans han destrossat el somni americà”. No li va importar cremar-ho tot durant una setmana amb unes mesures que amenaçaven de portar les economies nord-americana i del món a la recessió.
Trump considera que el patiment i les turbulències econòmiques són el preu per poder tenir un nou començament
Després de l’incendi, Neró va aprofitar per reconstruir Roma al seu gust. Va aixecar la Domus Aurea, una vil·la imperial on hi havia una estàtua seva de més de 30 metres. Només un exemple del narcisisme i la megalomania que moltes fonts relacionen amb els seus anys de govern. I les seves extravagàncies. Com aquell emperador, Trump considera que el patiment i les turbulències econòmiques són el preu que cal pagar per poder tenir un nou començament. I es delecta amb el caos i la vulgaritat. “Els països m’estan llepant el cul”, manifestava cínicament fa uns dies. Tot imperi necessita un emperador.
Neró entenia que la política no només es fa amb lleis, sinó amb símbols i omnipresència. Tampoc, únicament, des de la gestió i el govern, sinó dominant l’atenció i l’espectacle, fonamental a l’hora de comunicar i de convèncer. Aquesta actitud el distanciava de les institucions. Evitava les elits tradicionals i menyspreava el Senat. El considerava un obstacle, una relíquia, un grup d’ancians que no entenien la seva missió gairebé divina. Així, el qüestionava contínuament, l’atacava, el vilipendiava. Qualsevol institució que no estigués a favor seu era un enemic.
Lee tambiénLa banalitat del llenguatge polític
En el seu segon període, Trump també defuig el Congrés. Per imposar aranzels es basa en una suposada emergència nacional i ha criticat els legisladors del seu propi partit que han suggerit que la imposició d’aquestes quotes hauria de ser aprovada pel legislatiu.
Neró va acabar malament: incapaç de llevar-se la vida per si mateix abans que el capturessin, va demanar ajuda al seu secretari Epafrodit, que el va apunyalar al coll. Segons els relats històrics, les seves últimes paraules van ser: “Quin gran artista mor amb mi!”.