Ni la literatura es jerarquitza a la manera dels escalafons funcionarials ni els escriptors es poden classificar com els esportistes després de participar en una competició. Tot i així, es podria afirmar que amb la mort de Mario Vargas Llosa, ocorreguda diumenge a Lima, desapareix una figura cabdal de les lletres en espanyol, amb una carrera en què s’han combinat l’afany d’excel·lència, la disciplina fèrria i la vocació pública; una figura que, partint d’un gust inesgotable per la lectura –“aprendre a llegir és el més important que m’ha passat en la vida”, va dir el 2012 a la Biblioteca Nacional–, es va convertir en un excel·lent creador de lectors.
Autor precoç –va escriure els primers textos en la infantesa i l’adolescència–, Mario Vargas Llosa va irrompre als
23 anys en l’escena literària amb el volum de contes Los jefes (1959). Però van ser els tres llibres posteriors – La ciudad y los perros (1963), publicat als 26, i mereixedor del premi Biblioteca Breve; La casa verde (1966), publicat als 30, y Conversación en La Catedral (1969), publicat als 33– els que van afermar el seu prestigi global. Dit d’una altra manera, als 33 anys la seva bibliografia ja incloïa tres obres mestres indiscutibles. I als 89 anys, edat que tenia en morir abans-d’ahir, tenia set desenes de títols, entre els quals una vintena de novel·les.
Vargas Llosa, figura cabdal de les lletres en espanyol, mor als 89 anys a Lima
Des dels primers treballs, Vargas Llosa es va distingir com un escriptor exigent, que sempre perseguia la qualitat més alta, que armava les seves trames amb estructures sòlides, de vegades molt complexes, i les ordia amb una prosa exquisida, acurada, tant en les obres més llargues, de vegades no exemptes d’elements experimentals, com en les que podien semblar més lleugeres. La seva contribució a l’anomenat boom de la literatura llatinoamericana, que als anys seixanta va portar les lletres hispanes al primer pla, va ser central i indispensable, com la de Gabriel García Márquez, i també altres autors com Julio Cortázar, Carlos Fuentes o José Donoso. De fet, i atès que aquests escriptors van deixar-nos abans, amb la mort de Vargas Llosa desapareix l’últim gran del boom.
A la vida de Vargas Llosa hi va haver alguns episodis decisius. Des dels dos anys, entre els 14 i els 16, que va passar internat en una escola militar de Lima, on va forjar el rebuig de la injustícia i l’autoritat abusiva, fins a la tasca, molt jove, al diari La Crónica , on va desenvolupar un gust per la investigació periodística que aplicaria sovint a les seves novel·les.
Passant per la Universitat San Marcos, a Lima, on va cursar estudis de Dret i Literatura, i sobretot va llegir Flaubert, Faulkner, Sartre i altres autors que serien decisius en la formació de la seva sensibilitat literària i política. A partir d’aquí, hi va haver altres episodis, relatius a la seva vida nòmada, que el va dur a residir a Londres, a París o a Barcelona, on es va establir entre el 1970 i el 1974, i on vivia l’agent literària Carmen Balcells, que va ser un suport i una guia decisiva en els seus primers anys com a escriptor professional.
L’afany d’excel·lència, la disciplina i la vocació pública han distingit l’autor peruà
Vargas Llosa ha brillat a la novel·la, però també en l’assaig literari, com per exemple els dedicats al seu col·lega García Márquez ( Historia de un deicidio , 1971) o a Madame Bovary ( La orgía perpetua , 1975). O les obres d’inspiració històrica, La guerra del fin del mundo (1981), o aquelles en les quals aflora la ja esmentada aversió als règims autoritaris, com ara La fiesta del Chivo (2000), sobre la dictadura de Leónidas Trujillo a la República Dominicana. Una aversió que endinsa les arrels en el règim del general Odría al Perú, rerefons de l’esmentada Conversación en La Catedral, i que influiria també, ja en la vida real, en la seva decisió de presentar-se a les eleccions presidencials peruanes de l’any 1990, en què va ser derrotat per Alberto Fujimori.
L’elevada activitat literària ha reportat a Vargas Llosa els principals premis literaris, començant pel Nobel, que l’ Acadèmia Sueca li va concedir el 2010, havent obtingut abans el Príncep d’ Astúries de les Lletres el 1986 i el Cervantes el 1994. I també distincions com la pertinença a la Reial Acadèmia Espanyola, per a la qual va ser elegit el 1994, o a l’ Académie Française, que el va acollir malgrat no haver escrit una sola obra en francès. Però potser res no el va satisfer tant com el seu compromís amb la lectura i l’escriptura, “la manera més eficaç que hem trobat d’alleujar la nostra condició perible, de derrotar el corc del temps o de convertir en possible l’impossible”, segons va exposar en el seu discurs d’acceptació del Nobel.