A l’octubre farà 80 anys i, malgrat que ja fa molt de temps que és una figura estable de Hollywood, poques vegades al llarg de les sis dècades de carrera ha tingut tanta feina com ara. Un bon reflex de la vigència absoluta és el seu tot just fitxatge d’ HBO per interpretar un dels personatges més rellevants de la saga de
Harry Potter, Albus Dumbledore, a la pròxima sèrie que es començarà a rodar a l’estiu i que promet ser una adaptació fidel dels llibres de J.K. Rowling. John Lithgow donarà vida a l’estimat director de Hogwarts, interpretat abans al cinema per Richard Harris i Michael Gambon, després de convertir-se en un cardenal a Cónclave , pel·lícula que divendres arriba a les plataformes de streaming després de l’exitós pas pels cinemes i guanyar l’Oscar al millor guió adaptat. Amb una intensitat no recomanable per a algú de la seva edat, John Lithgow es va passar els últims mesos de l’any passat entregat en cos i ànima a la campanya promocional del film.
Molt poc abans, el gran actor nascut a Rochester (Nova York) i diplomat de Harvard, ja havia fet la campanya de la segona temporada de The old man , la sèrie de Disney+ en què comparteix cartell amb Jeff Bridges, de 75 anys, i en què tots dos cavalquen com si tinguessin 20 anys. L’any ja havia començat bé per a ell amb les deu nominacions a l’Oscar per a Los asesinos de la luna , de Martin Scorsese, per més que en sortís amb les mans buides, en què va tenir un paper de repartiment com a fiscal. A això es va afegir l’estrena comercial al març d’ Una mujer italiana , d’ Alejandro Monteverde, amb Cristiana Dell’Anna, Giancarlo Giannini i David Morse, i en què, seguint la línia de les figures d’autoritat, va encarnar l’alcalde. Tot just cinc dies després de la nit dels Oscars d’aquest any, Lithgow va continuar fent parlar amb l’estrena als cinemes dels Estats Units de The rule of Jenny Pen , la pel·lícula de terror de James Ashcroft en què manté un duel interpretatiu amb l’australià Geoffrey Rush, cosa que va justificar que el festival de Sitges repartís el guardó al millor actor entre tots dos. A més a més, se’l va poder veure al teatre amb Giant , estrenat al Royal Court de Londres, i aviat, al West End.
Si bé en la vasta trajectòria no li han faltat els premis, atès que ha rebut sis vegades l’ Emmy i dues el Globus d’ Or pels treballs a Dexter i Cosas de marcianos , entre d’altres, a més de dos premis Tony per la impressionant carrera teatral, si una cosa se li ha escapat fins ara ha estat l’Oscar. Sembla que pot tenir possibilitats de ser-ne candidat per tercera vegada amb Jimpa , de Sophie Hyde, una veterana realitzadora australiana. Amb moltíssims elements autobiogràfics, el film explica la història d’una directora encarnada ni més ni menys que per Olivia Coleman, que quan s’assabenta que en Jim, el seu peculiar pare ( Lithgow), està malalt, decideix desplaçar-se a Amsterdam, on viu, acompanyada del seu marit ( Daniel Henshall) i de la Francis, la seva filla trans, paper a càrrec d’ Aud Mason-Hyde, que és la veritable filla trans de 16 anys de la directora, que debuta com a actriu. En
Jim és un respectat professor universitari que va decidir anar-se’n de Londres i abandonar la dona i les filles per entregar-se de ple a la seva acabada d’assumir condició de gai. Sempre exultant i disposat a la controvèrsia, en Jim gaudeix de passejar-se despullat, i molt aviat estableix amb la Francis, la seva neta, un vincle prometedor. Certament, Lithgow sap aprofitar al màxim totes les oportunitats que li presenta el guió de Hyde i Matthew Cormack.
Per explicar el moment intens com a actor, Lithgow afirma amb el seu característic sentit de l’humor “que va molt bé fer-se vell. Volen avis, i ja no en quedem gaires que encara recordem els nostres parlaments”.