Comencem pel més proper: Barcelona. I si hi ha una cosa que representa la ciutat a tot el món és l’arquitectura de Gaudí. A ell està dedicat Antoni Gaudi. Vida i obra / Antoni Gaudi. Vida y obra (Pòrtic / Arpa) d’Armand Puig, un recorregut per la biografia i les creacions del geni del modernisme. Atès que l’autor és prevere i teòleg, incideix de forma especial en la fe del personatge, sense la qual no s’entén la seva producció. El llibre aporta noves perspectives sobre la personalitat de l’arquitecte a partir de documentació descoberta recentment; s’esforça a desmentir les llegendes apòcrifes que en distorsionen la figura i analitza en profunditat els edificis que va construir.
També va tenir un vincle amb Barcelona i també es va enfrontar a les reticències dels més conservadors el pintor uruguaià Joaquín Torres-García, les formidables memòries del qual, Historia de mi vida (Fórcola), tornen a les llibreries després de massa anys fora de circulació. En la seva fructífera etapa barcelonina, l’artista va conèixer entre altres figures rellevants Gaudí; va deixar a la ciutat els seus murals noucentistes i va evolucionar cap a les avantguardes amb el que va denominar universalisme constructiu. La seva fecunda carrera el va portar, després de l’ estada barcelonina, a ciutats com Nova York i París.
Si Torres-García va viure l’eclosió de les avantguardes, la Barcelona dels setanta va ser escenari d’un altre sotrac cultural i polític: la contracultura. Pepe Ribas la va viure en primera fila com a fundador de la revista Ajoblanco i evoca aquella època a Ángeles bailando en la cabeza de un alfiler (Libros del K.O.), el seu segon llibre de memòries després de Los 70 a destajo. Aquí se centra en el que denomina “l’explosió llibertària”, un miratge que va acabar evaporant-se a causa dels efectes anihiladors de l’heroïna i sobretot a la normalització de la política espanyola després de les convulsions de la transició. Són aquests anys efervescents i convulsos que van seguir la mort de Franco els que reconstrueix el llibre. Apareixen molts noms coneguts, bona part dels quals van deixar enrere aquelles rebel·lies juvenils i estan avui instal·lats en posicions ideològiques als antípodes.
⁄ Barcelona és l’escenari d’una biografia de Gaudí i de part de les memòries de Torres-García
Un altre supervivent d’aquella època és Nazario. Després de dos interessants volums de memòries –La vida cotidiana del dibujante underground i Sevilla y la Casita de las Pirañas– publica ara Crónicas del gran tirano (Anagrama), centrat en un alcohòlic que coneix a la plaça Reial. A través de les aventures d’aquest personatge i les dels seus col·legues d’indigència, el volum traça un retrat de la Barcelona marginal. També en aquells anys contraculturals va iniciar el seu periple Vicenç Altaió, que a El somni de la subversió (Galaxia Gutenberg) evoca les seves múltiples aventures pels territoris de les avantguardes i l’experimentació poètica i artística. Surten per aquestes pàgines artistes plàstics, poetes, exposicions, revistes i altres manifestacions culturals que pretenien obrir un temps nou en els anys finals del franquisme i l’etapa de la transició.
Un segle abans, també va trencar motllos Paul Cézanne, la correspondència del qual amb Émile Zola s’ha aplegat a Cartas cruzadas (1858- 1887) (Acantilado). Són un document excepcional no només sobre l’amistat que els va unir, sinó sobre els debats culturals i les polèmiques que van acompanyar l’un i l’altre, incompresos en ocasions, escandalosos en d’altres i finalment dues figures clau de la literatura i l’art de la segona meitat del segle XIX francès. Les cartes són la base d’Un matrimonio epistolar (Elba) de Caterina Cardona, que reconstrueix la relació de Giuseppe Tomasi di Lampedusa amb la baronessa Alessandra Wolff von Stomersee, que era psicoanalista. Es van casar el 1932 i la primera dècada com a matrimoni van passar la major part del temps separats, de manera que la correspondència era la seva principal via de comunicació. Avui és un testimoni de la seva història íntima i també d’un món que estava en via d’extinció.
Connectat amb el món aristocràtic de l’autor d’El Gattopardo hi ha l’univers parisenc de Marcel Proust, al qual Laure Murat dedica Proust, novel·la familiar / Proust, novela familiar (Anagrama), llibre que entrecreua l’autor d’A la recerca del temps perdut amb el periple vital de l’autora, en una mena de doble recorregut biogràfic per les vivències familiars. Als Estats Units no hi ha aristòcrates, però sí una aristocràcia intel·lectual de la qual continua sent un representant destacat la revista The New Yorker, que aquest any ha arribat a centenària. Dels seus llunyans orígens el 1925 ens parla James Thurber a Mis años con Ross (Libros Walden), retrat afectuós i carregat d’ironia del singular fundador, Harold Ross, amb el qual l’enginyós humorista Thurber va treballar des dels inicis com a editor de la publicació. Per les pàgines del llibre surten personatges llegendaris com S.J. Perelman, Hemingway, Fitzgerald, Herman Mankiewicz, Charles Addams i Groucho i Harpo Marx.
⁄ També per la capital cultural ‘es mouen’ les memòries de Pepe Ribas i Nazario, anys de drogues i rebel·lia
També traspua humor, però molt més àcid i amarg, Simon Gray en els seus Diarios de un fumador (Gatopardo Ediciones). Per a ell l’autoironia era una cuirassa que li permetia protegir-se de les misèries de la seva vellesa, en què es combinaven les xacres pròpies de l’edat amb l’oblit en el qual estava caient la seva antigament triomfant carrera com a dramaturg. Per a Gray el món és un fàstic, però ens ho explica amb bones dosis d’humor i flegma molt british .
Més a prop ens queda, encara que estigui avui molt oblidat, Azorín. La seva figura la reivindica Francisco Fuster a Azorín, clásico y moderno (Alianza). El llibre, que hauria d’ajudar a ressituar el gran estilista del 98, és una aportació rellevant, perquè desfà els tòpics que solen associar-se a l’escriptor. I explora la riquesa de la vida i obra d’un autor molt longeu amb una peripècia intel·lectual que recorre l’últim terç del XIX i bona part del XX. Molt més recordada és l’autora d’Entre visillos i Nubosidad variable, a qui José Teruel dedica Carmen Martín Gaite. Una biografía (Tusquets) , que ha rebut el premi Comillas l’any del centenari del naixement de la novel·lista. Un retrat complet i complex d’una figura molt estimada, a partir d’abundant documentació inèdita i testimonis directes dels que la van conèixer.
Libro de familia ( Piel de Zapa ) aplega les tres narracions –Otro mundo, Esas vidas i Claudio, mira– d’Alfons Cervera entorn de la seva família i els secrets que s’amaguen en el passat, relacionats amb la història d’aquest país i les seves ombres. Per la seva banda, André Aciman reconstrueix a Mi año romano (Alfaguara) la seva adolescència en aquella ciutat, quan va haver d’abandonar Alexandria amb la seva mare i el seu germà petit, deixant durant un temps a Egipte el seu pare. La família era sefardita i les convulsions polítiques els van obligar a començar una nova vida a Itàlia. En aquesta obra recrea els anys que va passar-hi abans que la família emigrés altre cop, en aquesta ocasió a Nova York.
⁄ Les cartes revelen la vida dels Wittgenstein i dels Lampedusa i l’amistat entre Zola i Cézanne
També estan vinculats amb el pes de la història els records de Ferdinand von Schirach, tremebund narrador de drames judicials, que a Café y cigarrillos (Salamandra) repassa episodis de la seva vida, en què el passat nazi del seu progenitor juga un paper no precisament irrellevant. D’una manera molt diferent va patir el nazisme la filòsofa Hannah Arendt, sobre qui acaba d’arribar a les llibreries Hannah Arendt. Una biografía intelectual (Anagrama) de Thomas Meyer. L’autor ha treballat amb nova documentació fins ara desconeguda i explora en especial l’actiu paper de la filòsofa en la salvació de nens i joves jueus durant els primers anys del seu forçat exili. Un altre que va patir a les seves carns el nazisme com a jueu polonès va ser Zygmunt Bauman. No va escriure mai l’autobiografia, però Mi vida en fragmentos (Paidós) reuneix tots els textos en què evoca episodis d’una existència, marcada primer pel nazisme i després pel comunisme, que el va empènyer a abandonar la seva Polònia natal el 1968.
Una altra gran figura de la filosofia contemporània, Ludwig Wittgenstein, ocupa un lloc central en el suculent epistolari de Los Wittgenstein, una familia en cartas (Acantilado), que recull la correspondència entre Ludwig i els seus germans. El llibre és una finestra a la complexa personalitat del personatge, però també a la història d’una de les famílies més riques i peculiars de Viena, entre els fills de la qual hi havia un pianista manc després de la Primera Guerra Mundial –Paul–, una germana –Margaret– recordada pel retrat que li va fer Klimt, i tres germans que es van suïcidar en plena joventut. En una carta que Ludwig li va escriure a la seva germana Helene el 1934 es definia a si mateix d’aquesta manera: “Escrius a la teva última carta que soc un gran filòsof. Efectivament, ho soc, però no vull escoltar-ho de tu. Anomena’m cercador de la veritat i em quedaré satisfet. Tens raó, tota vanitat m’és aliena i ni tan sols la veneració il·limitada dels meus alumnes no pot fer res contra la meva intransigent autocrítica. És veritat, ho admeto, que sovint em sorprèn la meva pròpia grandesa i no puc entendre-la, malgrat la meva immensa capacitat de comprensió. Però ja n’hi ha prou de paraules, ja que les paraules són buides davant la plenitud de les coses”.
I, finalment, dues dones fascinants vinculades amb homes molt famosos. Oona O’Neill (Circe), amb una vida, que ens explica Jane Scovell, que va estar marcada pel fet de ser la filla del dramaturg Eugene O’Neill, l’amor de J. D. Salinger i l’esposa de Charles Chaplin, que li portava trenta-sis anys i amb qui va tenir vuit fills. La seva vida, no sempre feliç, recorre el món cultural del segle passat.
⁄ Nous documents descobreixen una inèdita Hannah Arendt i les facetes d’Oona O’Neill
D’altra banda, Anne Morrow Lindbergh va ser la dona del cèlebre aviador. A A Oriente por el norte (Nórdica) relata la llarga travessia aèria que tots dos van emprendre el 1938, quan ella era una principiant en aquests combats i va exercir de radiooperadora i copilot. El periple els va portar a descobrir mons desconeguts: l’illa del Rei Guillem poblada per inuit, la península de Kamtxatka on caçaven els paranyers russos, el remot Japó...