És possible que, darrerament, el lector hagi advertit, als aparadors i les prestatgeries de les llibreries, la presència de títols d’Antoine de Saint-Exupéry: El petit príncep, Vol de nit, Pilot de guerra... Això es deu al fet que, en data recent, els drets d’autor de l’escriptor francès han passat al domini públic, cosa que ha afavorit la reedició de les seves obres. Aquesta circumstància em serveix d’excusa per evocar la mort de Saint-Exupéry –esdevinguda a les acaballes de la Segona Guerra Mundial–, en un aspecte que, per a mi, implica un matís personal i familiar.
En efecte, fa poc més de vuitanta anys –concretament, el 31 de juliol del 1944– el pilot de guerra Antoine de Saint-Exupéry, al timó d’un Lockheed Lightning P-38 (un avió de fabricació nord-americana), va aixecar el vol des de la base de Borgo, a Còrsega, en una missió de reconeixement de la qual no havia de tornar. No obstant el convenciment que degué caure a la Mediterrània, durant dècades hom va especular amb la causa de la seva desaparició: una avaria?; abatut, potser, per un avió enemic…? Fins i tot hom especulà amb la hipòtesi del suïcidi, atès el pessimisme de Saint-Exupéry els anys de la guerra: “C’est comme si j’avais une maladie. Ce médecin vient de me dire: ‘C’est bien embêtant…’. Il faudrait donc penser au notaire, à ceux qui restent ”, escriu Saint-Exupéry a Pilote de guerre (Gallimard, 1942); si bé també: “Le sacrifice perd toute grandeur s’il n’est plus qu’une parodie ou un suicide. Il est beau de se sacrifier: quelques-uns meurent pour que les autres soient sauvés ”.
Horst Rippert, el pilot alemany que va fer caure l’avió de Saint-Exupéry, assegut sobre el seu Masserchmidt ME-109
⁄ Els Rippert-Rebroff eren germans, alemanys amb arrels russes i jueves
Per fi, el març del 2008, el diari La Provence donava a conèixer que un octogenari expilot de guerra alemany, Horst Rippert, havia admès haver abatut l’avió de Saint-Exupéry, al timó d’un caça Masserchmidt ME-109, aquell 31 de juliol del 1944, a la ruta de Toló a Marsella. Aquesta informació (com també la troballa fortuïta, pel pescador Jean-Claude Bianco, d’una polsera amb el nom de l’aviador francès i de la seva muller Consuelo) va permetre al submarinista Luc Vanrell localitzar les restes del Lightning P-38 de Saint-Exupéry, a prop de l’illa de Riou, a l’altura de Marsella. El malmès fusellatge de l’aparell és exhibit avui al Museu de l’Aire i de l’Espai de Le Bourget, a prop de París.
El lector interessat en els detalls d’aquesta història els pot trobar al llibre coral Saint-Exupéry. Révélations sur sa disparition (Vtopo, 2017), firmat pel mateix Vanrell, l’arqueòleg submarí Lino von Gartzen (fundador de l’associació per a la cerca d’avions perduts durant la guerra), el pilot i investigador aeronàutic Bruno Faurite, com també per François d’Agay, nebot i afillat de Saint-Exupéry.
El “matís personal i familiar”
Fins aquí pel que fa a la mort de Saint-Exupéry. Passo ara a explicar el “matís personal i familiar” al qual m’he referit abans: el meu avi matern, Jaume Àngel Aymerich –químic de formació i científic de vocació–, havia fet la Guerra Civil amb la República. Acabada la guerra, tot i haver estat acusat de roig i represaliat, va aconseguir obrir-se camí –calia menjar– a l’empresa del seu ram del primer franquisme (Hidro-Nitro Española, Carburos Metálicos, Monsanto Ibérica…), per a la qual, als anys cinquanta del segle passat, va dur a terme més d’un viatge de treball als Estats Units, país que admirava profundament. Més tard, fitxaria com a director tècnic de la filial espanyola d’una important firma alemanya, fet que sovint el portava a visitar Alemanya, país pel qual sentia també una gran admiració.
Amb ocasió d’un viatge de treball a Múnic, l’avi Jaume va demanar als seus col·legues alemanys que li suggerissin una activitat per passar la tarda lliure i aquests li van recomanar vivament el concert d’Ivan Rebroff; però, ai!, va resultar que totes les entrades estaven exhaurides i l’avi es va haver d’acontentar amb un vinil de l’afamat cantant alemany, que es va endur a Barcelona.
Braçalet de Saint-Exupéry, amb el seu nom i el de la seva muller, trobat de manera fortuïta per un pescador
Ivan Rebroff fou un intèrpret privilegiat, l’extensió vocal del qual abastava des del registre del baix profund fins al del contratenor. Tot un fenomen de la natura! D’orígens russos, el seu repertori combinava cançons tradicionals russes i alemanyes. Es presentava en escena vestit amb llargs abrics i gorres de pells, lluint una abundant barba arrissada.
Per tal d’estalviar-lo, l’avi Jaume posava el vinil de Rebroff en comptades ocasions. Una d’aquestes ocasions era el dia de Nadal: a l’hora de les postres, entre els torrons i el cava, l’avi anava fins a la gramola, en un angle del menjador i tot seguit començaven a sonar els acords d’una balalaica. El lector pot imaginar com ha de ser menjar els carquinyolis o el torró d’Alacant al ritme d’Els sirgadors del Volga, amb el convenciment que érem l’única família a Barcelona –potser també a tot Catalunya!– que es lliurava a tan peregrina experiència.
Com ja he dit, l’avi Jaume era un fervent admirador dels ianquis, la intervenció dels quals al Vietnam defensava a ultrança, opinió que li havia costat algun desacord amb les filles. Un altre motiu de controvèrsia als dinars familiars era si la societat alemanya –no només els nazis– havia estat al corrent de l’Holocaust durant la Segona Guerra Mundial, extrem que l’avi negava amb rotunditat, mentre que les filles ho donaven per fet.
Fins que, d’un dels seus viatges a Alemanya, l’avi Jaume en va tornar trasmudat i va explicar, entre llàgrimes, que els seus col·legues alemanys –amb els quals tenia ja prou familiaritat i confiança– no solament li havien admès que el comú de la societat alemanya coneixia el destí dels jueus sota el nazisme: també li havien explicat quines empreses alemanyes havien fet servir mà d’obra esclava o bé havien subministrat el Zyklon-B, el gas tòxic amb el qual hom exterminava els presoners als camps de concentració.
Ivan Rebroff
Poc abans de la jubilació, el meu avi es va posar a estudiar rus, per a sorpresa –i inquietud– dels seus mandants alemanys, que no veien amb bons ulls que un directiu de l’empresa aprengués la llengua de la Unió Soviètica. L’avi els deia que ho feia per exercitar la memòria i millorar la concentració. Tanmateix, en arribar el següent Nadal, a casa vam saber que l’objectiu d’aprendre rus no era un altre que poder cantar, ell mateix, el repertori d’Ivan Rebroff.
Amb el temps –i després de l’aparició de cartes, de documents– vaig saber que, de jove, l’avi Jaume havia estat força més roig que no pas, sota la dictadura, la discreció –i la por!– li permetia de donar a entendre.
Ivan Rebroff - Hans Rippert
El cantant Ivan Rebroff va néixer el 1931 a Berlín-Spandau com a Hans Rolf Rippert, fill de l’enginyer Paul Rippert; fill aquest, pel seu cantó, de pare rus i mare jueva. Els Rippert van aconseguir ocultar, sota l’Alemanya nazi, la seva ascendència hebrea. Rebroff, nom artístic de Hans Rippert, està format a partir de la veu russa rebro (costella), mateix significat de l’alemany rippe, en la rel del cognom Rippert. I Ivan és l’equivalent rus de Hans. En fi, Ivan Rebroff, Hans Rippert, no fou un altre sinó el germà petit de Horst Rippert –nascut aquest el 1922–, l’as de la Luftwaffe d’origen russo-jueu que va abatre l’avió d’Antoine de Saint-Exupéry.
A l’entrevista concedida per Horst Rippert a La Provence l’any 2008, aquest posa èmfasi en què, d’haver sabut que el pilot d’aquell Lightning P-38 era Saint-Exupéry, mai no l’hauria abatut, car tant ell com els seus companys de generació havien crescut llegint els llibres de l’aviador francès, a qui admiraven i devien, sens dubte, la passió per volar. Horst va esperar fins a la mort de son germà Hans, el febrer del 2008, per revelar el seu gran secret, gelosament guardat per no perjudicar la carrera artística del germà petit; un secret que, durant una gran part de la seva vida, li havia turmentat la consciència. Ivan Rebroff, pel seu cantó, es definia a ell mateix com un ciutadà del món, com “una connexió entre Orient i Occident”. En els seus últims anys, va fer pública la seva homosexualitat, va adquirir la nacionalitat grega i va traslladar la seva residència a l’illa de Skopelos.
Ivan Rebroff
Portada d'un vinil d'Ivan Rebroff
Amb la mort de l’avi Jaume, el vinil d’Ivan Rebroff es va extraviar. El 1998, un viatge de treball em va dur a Bremen, on, igual que el meu avi a Munic, vaig ensopegar un cartell que anunciava un concert de Rebroff; però, ai!, totes les entrades estaven exhaurides i, per si això no era prou!, no vaig aconseguir de fer-me amb el preuat disc de l’intèrpret. Anys més tard, a Moscou, vaig trobar i vaig adquirir un exemplar del vinil del meu avi a La Barrera del So (Zvukovoi Barer, a Leninski Prospekt, 70), un comerç singular que reuneix un fons de cent mil vinils d’arreu del món. D’aleshores ençà, Els sirgadors del Volga tornen a acompanyar les postres del dinar de Nadal.