Assegut a l’autobús, veig al costat de la porta de sortida un noi amb una cadeneta al coll de la qual penja una discreta creu. Em crida l’atenció que mostri de manera tan visible la seva fe. O simplement que la mostri. És tanta la seva convicció? Ahir a la tarda vaig rebre un antic estudiant que va dir que s’havia “convertit al catolicisme”. Un jove barceloní com ell “convertit” al catolicisme? Sentir-lo em transportava al passat: la fe, la religió. Quan arribo a casa, la meva filla Casilda em diu que un anterior company de l’ escola ha decidit estudiar Teologia per fer-se capellà.
Jo ara torno a observar el jove passatger de l’autobús i gairebé estic a punt de preguntar-li: “Dispensi, vostè és seminarista?”. Bé, eren els dies de la Setmana Santa i la cosa religiosa sembla resistir-se a desaparèixer en la nostra societat evidentment secularitzada. És aquesta una setmana per al turisme, com Nadal ho és per als àpats i els regals.
Però fa poc vaig anar a Màlaga i em vaig assabentar que a la ciutat hi ha més de seixanta confraries que treuen a les espatlles les imatges de Crist i de la Mare de Déu fins a desfigurar-se les cervicals. El meu amfitrió, descregut, em va dir durant el sopar que això no vol dir que els portants siguin uns creients “ de debò”. “Tant és –diu un altre a la taula–, si carreguen el Captiu tantes hores és que tenen fe”. Aleshores jo vaig anar a veure aquell Crist, a l’altre costat del riu, i el més venerat de l’avui moderníssima Màlaga. Tot i ser al matí, hi havia diferents persones pregant dretes davant la imatge.
Lee tambiénEdatisme a la universitat
De tornada a Barcelona, em truquen en directe de la ràdio per preguntar-me si considero ètic que al calendari oficial espanyol hi hagi tantes festes d’origen catòlic. “Som en un país plural, no haurien de desaparèixer, professor?”.
Assumpte complicat. Aquest no és un Estat catòlic, però tampoc no és laic: és, oficialment, “aconfessional”. “Però la majoria de la gent no va a missa ni es diu catòlica”, algú replica. És cert, però porten els fills a escoles i universitats que es diuen cristianes. Fins i tot als pobles els veïns volen continuar sentint les campanes a la nit. I que no se’ls ocorri als nostres regidors tocar la festa major ni al Congrés treure les festes del calendari, encara que gairebé ningú no en celebra el significat religiós. Sí, Espanya és un país cada cop més plural. La qual cosa fa que mentre un observa i respecta les altres confessions s’adoni que la seva té tant dret a existir com les altres.