El lloc de Déu
LA MIRADA PORTUGUESA
El papa Francesc sembla haver entrat en aquella penombra que marca la fase final de molts pontificats. És, en aquest cas, una penombra amb una suau, íntima resplendor, si pensem en tot el que Bergoglio representa: una fe cristiana i catòlica més oberta, més ficada en el món, amb capacitat de “sortida”, paraula que tant li agrada a Francesc, més empàtica, acollidora i, al cap i a la fi, humana. Mentre la salut d’aquest Papa simpàtic i lluminós ranqueja, hi ha foscors espirituals que tornen al nostre món. La vellesa de Francesc és com una espelmeta encesa, amb la flama que balla i sobreviu als vents de les tenebres.
I és que torna el paradigma dels polítics autoritaris amb un prelat formant part de l’escenografia dictatorial. Com als temps de les monarquies absolutes, pintats per grans mestres del passat. I, més a prop de nosaltres, com al franquisme i al salazarisme. Aquí tenim el patriarca ortodox de Moscou i de tota la Rússia, Ciril I, donant suport a Vladímir Putin, la presidència del qual considera “un miracle de Déu”. A Hongria, el règim il·liberal d’ Orbán conrea les seves complicitats amb el cristianisme, a canvi de suport polític.
I una imatge més, molt impactant, fruit de l’actual deliri nord-americà: Marco Rubio, el secretari d’Estat, donant una entrevista per televisió dimecres de Cendra, amb una espectacular creu d’aquella mateixa cendra al front. Rubio semblava un vedell que hagués estat marcat al cap amb un ferro roent per una quadrilla de vaquers a les planes texanes.
En tenim prou amb recordar aquesta Setmana Santa passada per comprendre que tot això no té res a veure amb els Evangelis. Jesús és algú que va tenir com a únic tron una creu d’infinits dolors; la seva única corona va ser d’espines. Va rebutjar el poder polític i tota la pompa i tampoc no va voler ser un cap llibertador del poble d’Israel. No li van interessar gens personatges poderosos del seu temps com el rei Herodes i només va parlar amb Pilat, el governador romà de Judea, l’estrictament necessari. En la lectura de l’Evangeli de dimecres de Cendra, el fill de Maria ens diu que els actes de pietat han de ser clandestins, invisibles: precisament el contrari de l’exhibicionisme de Rubio. De fet, el cas de Rubio és pornografia espiritual. Un dels perills de l’actualitat occidental consisteix en aquest retorn cortesà de la religió a llocs on no havia d’haver estat mai.
Per descomptat, malgrat l’exemple diàfan de Jesús, al llarg de la història de l’ Església s’han trepitjat aquells terrenys pantanosos de manar o, amb expressió seràfica, de ser al costat dels que imperen. De fet, els errors del nostre present tenen un llarg passat, que és com una forta arrel que alimenta les sequoies altíssimes del disbarat contemporani. La història s’ha capgirat i corre cap enrere, com un llamp. Hem de tornar a caminar cap endavant. I seria molt trist veure la fe, en forma d’altar, col·locar-se al costat dels trons actuals, recomponent una aliança molt antiga, que ve almenys de l’any 380, quan el cristianisme va ser proclamat religió oficial de l’imperi romà.
Cal que el futur de l’Església no sigui un retorn a les ombrívoles complicitats amb el poder polític autoritari
En realitat, l’únic regne que Jesús va buscar va ser el cor de cada persona. Va intentar que descobríssim tot l’amor que hi pot haver al nostre interior. Una tendresa que batega en el cosmos, en els seus matemàtics misteris, en la seva colpidora bellesa, i que es pot transformar, al llarg de la nostra vida, en pura felicitat. Per demostrar que aquest rumb era possible, Crist va concentrar sobre si mateix tota la maldat del món, li va donar la forma d’una creu –i de tota la ignomínia que aquest tipus d’execució comportava–, i el resultat final va ser l’esclat de llum més bonic de la història humana. Com ha escrit el poeta i físic català David Jou, algun dia la ciència s’acostarà a la fórmula d’aquest nou big bang. Perquè l’oposició entre fe i coneixement resulta artificial. El que ha passat és que els científics i els tècnics han volgut ocupar el lloc que hi havia al costat dels poderosos i que abans copaven els clergues. El físic Elon Musk és un digne successor del dominic Torquemada.
Després del menysteniment social de les últimes dècades, comprenc que hi hagi creients cristians sensibles al relleu que concedeixen a la fe alguns dels nous autoritarismes. Però s’equivoquen. Les creus de cendra model Rubio es fan amb retolador, amb el carbó que els Reis d’Orient porten als nens dolents, i formen part del maquillatge previ que se li fa a qui trepitja un plató de televisió. El lloc de Déu, ho repetim, és al cor de les persones i en l’acció dels cristians. Només així l’ Esperit estarà per tot arreu. I així creix el cristianisme a la Xina; així s’estén al Llunyà Orient. És curiós: els orientals primer van voler la nostra tecnologia i ara van a buscar la nostra espiritualitat. L’ Església se n’ha adonat i les pròximes Jornades Mundials de la Joventut seran a Seül, el 2027. Mentre el papa Francesc, ancorat en una cadira de rodes, parla amb la veu engarrotada per la malaltia, un resa perquè el futur de l’ Església no sigui un retorn a les ombrívoles complicitats amb el poder polític autoritari. Perquè el que li dona ànim a la fe cristiana és aquell oceà d’amor que ens nega per dins i es vessa per fora en tot el que fem. Aquest és, crec jo, el regne de Déu. Aquí han de viure els creients cristians, i no en la cohort dels dictadors, beneint polítiques sovint criminals.