Edificis buits, ciutats minvants
Barcelona desaprofita edificis grans i singulars en ple centre. Aquest era el titular de l’ampli reportatge amb què ahir va obrir les seves pàgines la secció Viure. S’hi desgranava una llista d’importants edificis barcelonins que des de fa anys romanen amb les portes tancades, en espera d’un nou ús. És a dir, d’edificis que, lluny de contribuir a la vitalitat urbana, la menyscaben amb la seva inactivitat.
Com a entitat essencialment dinàmica, on els operadors van rellevant-se i els edificis poden arribar a renovar de tant en tant les seves funcions, la ciutat és un ens en crisi permanent, subjecte a successius canvis i en constant transformació. Això no té res de dolent, ans al contrari, atès que és una expressió de la seva vitalitat. Però no és menys cert que algunes d’aquestes renovacions, i en particular les que afecten edificis rellevants, es demoren en ocasions excessivament, i que això té un efecte negatiu no només pel que fa als edificis afectats, sinó també sobre el conjunt de la ciutat.
Un passeig pel centre de Barcelona permet establir una relació d’aquests edificis, que ara sobreviuen de qualsevol manera, sovint deteriorats i mancats de funció, i que, a mesura que acumulen anys en aquesta circumstància, contribueixen al deteriorament de la ciutat. Alguns gaudeixen ja d’un pla de renovació i reutilització, que s’implementa amb més o menys celeritat. D’altres, en canvi, fa anys i fins i tot decennis que es troben en un estat de progressiu abandonament, que lesiona la seva història i redueix el to de la ciutat, independentment de si són de propietat pública o privada.
Barcelona no pot admetre la infrautilització d’alguns dels seus edificis més emblemàtics
Les raons per les quals un edifici singular entra en una via morta són diverses. De vegades això passa en locals de cinemes, perjudicats per una audiència a la baixa; la causa té a veure amb vigències socials, com pot ser el bon moment de les sèries televisives i la consegüent minva del públic cinematogràfic a les sales. Altres vegades té a veure amb les estratègies de determinats operadors immobiliaris privats, que adquireixen un edifici per tal de renovar els seus usos i, abans que considerin que es donen les condicions adequades per a això, admeten que poden transcórrer decennis. I en altres ocasions, com és el cas de les grans estacions ferroviàries, aixecades en altres èpoques, i que avui han perdut gran part del trànsit que van tenir, les raons són de caire sentimental, o simbòlic, perquè els operadors es resisteixen a cedir aquests equipaments per a nous usos, convençuts que no hi han de renunciar.
Són raons comprensibles. Però xoquen amb una realitat superior: la ciutat és un organisme viu, particularment sensible als canvis de costums, a les noves vigències socials. I si una ciutat aspira a mantenir la seva competitivitat en l’escena global, és totalment imprescindible que tingui l’habilitat per transformar-se i per adaptar els seus equipaments als nous requeriments col·lectius.
De vegades els ciutadans lamenten que determinats edificis estiguin vandalitzats, coberts de pintades, en condicions de conservació molt precàries. O que, després de quedar en desús, siguin ocupats per col·lectius marginals, que a efectes pràctics els alienen als seus legítims propietaris. Aquests laments són comprensibles. Però també és cert que aquest tipus de situacions no es donarien si els edificis estiguessin en ús.
Una societat en transformació genera contínuament noves necessitats
No pot ser gaire difícil trobar aquests nous usos. La llista de dèficits immobiliaris sol ser llarga a totes les grans ciutats. Barcelona no és, en aquest sentit, cap excepció. Convé, per tant, multiplicar els esforços per escometre aquestes reformes, de tal manera que s’eviti el deteriorament del parc immobiliari ja construït, i en particular de no pocs edificis de dimensió notable i emblemàtics, i alhora s’atenguin les noves necessitats que genera una societat en constant transformació.
Els recursos econòmics disponibles per a aquestes operacions són amb freqüència insuficients. Aquest és un dels principals problemes. Però això no posa pas en dubte la seva necessitat. Una ciutat com Barcelona, sempre tan atenta al vigor de la trama urbana i al seu manteniment, no pot permetre’s assistir impertèrrita al deteriorament d’alguns dels seus principals edificis. Cal redoblar esforços per evitar-ho. Perquè, en bona mesura, la ciutat que tolera buits d’activitat en algunes de les seves principals construccions està reduint la seva capacitat i abonant el seu declivi.