E ncara no ha tret el nas la lluna en el seu quart minvant, quan, com en la vella cançó de Jaume Sisa , els convidats van omplint, de colors i de perfums, els salons i el jardí l’hotel Alma . “Oh, benvinguts , passeu , passeu . De les tristors en farem fum ”. I, en efecte, una fumarada ascendeix al cel provinent d’un hotel proper, el Seventy , al mateix Eixample , on s’ha calat foc a la campana de fums de la cuina. Res greu, per sort. Sufocat l’incendi, queda un vespre radiant per a la festa.
Una celebració de la paraula, de la pintura, i del descobriment d’altres veus”
Puntualíssim, dels primers a arribar, cap a les set, Rodrigo Fresán es fotografia al photocall amb una diminuta rosa de feltre entre les dents, obsequi de la casa i símbol de la vetllada, recordant el tango que Rodolfo Valentino va ballar a la pel·lícula Els quatre genets de l’ Apocalipsi , del 1921. El novel·lista argentí prefereix no pronunciar-se sobre la mort del seu compatriota, el papa Francesc, un dels temes estrella de la soirée , però abans d’escapolir-se, de fondre’s entre la gentada, regala una frase per a la crònica: “ Sant Jordi és un sant en qui resulta molt fàcil creure”. Una altra sentència caçada al vol, aquesta de Fèlix Riera: “Avui, aquí, tots som lectors”. I que duri.
“És que el meu oncle em duia a la Rambla per llegir l’únic llibre en tot l’any”
En un grupet matiner, conversen Carina Pons, de l’ Agència Carmen Balcells; Basilio Baltasar, immers en els preparatius de les Jornades de Formentor; Toni Hill, a punt de treure La mort blanca ; el professor i crític Javier Aparicio Maydeu, i Ricard Ruiz Garzón. Aquests dos últims comenten les notícies de les últimes setmanes i els noms masculins que les copen: Netanyahu, Putin, Trump... “És que la màquina de señoros està desbordada”, postil·la Aparicio. Al costat seu, piquen les copes un grup de senyores molt potents: Anna Maria Iglesia, Rosa Ribas i Paula Bonet, les dues últimes de promoció amb L os viejos amores i El año que nevó en Valencia, respectivament. Ens preguntem si el gran Rafael Chirbes, si fos viu, hauria anat a l’esdeveniment. Probablement, s’hauria excusat; no solia prodigar-se gaire.
“Per mi aquesta festa és trobar-me amb els lectors desconeguts i abraçar-los”
A una servidora, en canvi, li encanta la festa. Sempre a punt per a un sarau, però per al pròxim em llogaré a Menkes una disfressa de pop: em falten mans per saludar, abraçar, brindar. Una mà per a la llibreta, una altra per al boli, una tercera per subjectar la copa, una quarta per al cigarret furtiu, la cinquena per al mòbil. I encara em faltaria algun altre tentacle per cridar l’atenció, amb un copet a l’esquena, dels convidats que se m’escapen. Per la manca d’extremitats amb ventoses per aturar-los, se m’escapen Juan Gabriel Vásquez, Juan Tallón, Jacobo Bergareche, Jordi Carrión i David Uclés, amb la seva gorreta campera: David, ne me quitte pas , no m’abandonis, dona’m una frase!
“Un dia per compartir afectes, on s’ajunten persones que tenen poc a veure”
A les vuit, el sarau ja és un mercat de Calaf amenitzat per jazz amable en directe. Passa una safata de botifarres i em quedo sense res; en passa una altra de pop a feira, i no m’atreveixo a l’abordatge per por del canibalisme i perquè continuen faltant-me tentacles. Seitons, ai. Enrique Murillo i Gemma Lienas, que van ser veïns al Montseny, conversen amistosament. Pel periscopi albiro Juan Trejo; Pepe Ribas; la professora Anna Caballé; Ada Castells; Martí Gironell, que ho està petant amb La muntanya del tresor ; i a un altre conciliàbul de categoria: Edurne Portela, José Ovejero i Aixa de la Cruz.
A l’entrada del jardí, la veneçolana Karina Sainz Borgo i el peruà Santiago Roncagliolo aborden un altre dels motius capdavanters de la nit: la recent defunció del Nobel Mario Vargas Llosa. “He estat la seva vídua durant tota una setmana; no he fet cap altra cosa que parlar d’ell”, comenta Roncagliolo davant la quantitat d’articles i intervencions en ràdios i teles que li han sol·licitat valorar la desaparició del seu il·lustre paisà. Pel que sembla, en mitjans periodístics va costar déu i ajuda trobar senyores que volguessin opinar de Vargas Llosa pel seu ideari conservador. Ah, temps robustos, temps de cancel·lacions. Passem de puntetes sobre el llibre en els llimbs de Luisgé Martín, El odio, sobre l’atroç parricidi de José Bretón: convenim que s’ havia d’haver publicat per trobar el seu públic o bé la seva desfeta.
En un apart, Álvaro Colomer ( Aprende a escribir ) i Jordi Puntí ( Confeti ) esmicolen una altra qüestió de rabiosa actualitat: la intel·ligència artificial. Puntí assegura que va preguntar a la màquina si es podien trasplantar les roselles, i li va donar una resposta molt completa. “M’estic enamorant de ChatGPT, tant que li regalaré una rosa per la diada”, diu Colomer.
Cap a les nou, salutacions fugaces amb Cristina Rivera Garza , pregonera de la Lectura 2025, que acaba d’arribar. Igual que Begoña Gómez Urzaiz i Mar García Puig, embolicada en una formidable gavardina vermella. Adeu, fins després, ciao . El pop es retira per escriure una crònica veloç amb vuit tentacles imaginaris.