Yolanda Modrego va deixar enrere la seva exitosa carrera com a executiva i directora de màrqueting en multinacionals del sector cosmètic per acompanyar les persones en el seu procés de redescobriment. Un greu accident al Perú, que va estar a punt de costar-li la vida, la va fer adonar-se que, malgrat tenir una feina exitosa, alguna cosa no encaixava en el seu món. “Era el moment de sortir d’allà, però no vaig saber escoltar-ho. Estava perpetuant una cosa que m’estava emmalaltint”, recorda. Després de l’accident, Yolanda va passar la resta del seu viatge amb crosses, buscant una explicació al perquè del seu destí. Va ser aleshores, en una plaça del Perú, quan va trobar un llibre que la va ajudar a entendre la importància de deixar anar allò que ja no està alineat amb el nostre ésser.
“Al tornar a Espanya, recordo que vaig anar a Recursos Humans i els vaig dir: 'No sé què passa, però no puc seguir aquí'”, explica a La Vanguardia. Aquesta va ser la primera passa d'un procés que marcaria un abans i un després en la seva vida. Després de formar-se en coaching generatiu i constel·lacions amb cavalls, Yolanda va començar a oferir cursos i formacions des de la seva acadèmia en línia, i a realitzar retires presencials a Espanya, Anglaterra, Brasil i Bali. Al seu últim llibre, Yo merezco, comparteix la seva història i ofereix les eines que utilitza per acompanyar els seus pacients en el camí per treballar la seva falta de mereixement, trencar amb els patrons d’autoexigència i escassetat emocional, i aprendre a rebre sense culpa, amb amor i confiança.
Yolanda Modrego, coach
Al teu llibre Yo merezco, abordes el concepte de la ferida del “no mereixement”. En què consisteix aquesta ferida?
La ferida del no mereixement és un denominador comú en moltes persones. És la sensació de prendre poc de la vida perquè et sents com si molestessis, com si estiguessis fora de lloc. Llavors, et forces a demostrar-te, a ser validada. Però, tot i això, sents que als altres els reconeixeran sempre abans que a tu, i que has de deixar-te la pell per aconseguir el mateix mentre el del costat sembla avançar amb facilitat. Jo mateixa vaig sentir això, però amb el temps vaig adonar-me que la que no em veia era jo. Va ser treballant amb el coaching i descobrint l'energia del meu camp electromagnètic quan vaig entendre la clau. Emanem els nostres pensaments i creences limitants, i això es percep des de fora.
Quan l'autoexigència arriba a un punt excessiu, pot tornar-se tòxica, et colpeix per dins i et desgasta
El “no mereixement” acostuma a afectar persones amb alts nivells d'autoexigència?
Jo crec que l'autoexigència és una de les conseqüències de no haver-nos sentit validats des de petits i forma part d'aquella ferida de “no soc suficient”. Quan l'autoexigència arriba a un punt excessiu, pot esdevenir tòxica, colpejar-te per dins i desgastar-te. Però ser exigent, en la seva justa mesura, està bé. Voler fer les coses amb amor i afecte no és dolent. El problema és quan aquesta exigència comença a danyar-te. És aquí on cal aprendre a deixar anar i dir: “Bé, ara deixo anar i confio”.
Yolanda Modrego, coach
Hem d'aprendre a deixar-nos portar més?
Això és justament el que explico al meu llibre: no pots controlar el resultat. Hi ha una cosa superior que ens guia. No som els creadors de tot i si creus que sí, aleshores ets dominat per l'ego. Sempre has de posar el millor de tu, però després, la vida decideix. Deixar anar també és deixar de patir.
No som els creadors de tot i si creus que sí, aleshores ets dominat per l'ego
Per què creus que, malgrat esforçar-nos tant, ens costa tant acceptar que som mereixedors del que ens succeeix?
Les dones hem hagut de demostrar molt perquè ens validin a les nostres famílies. Jo crec que és inevitable que totes portem aquella herència d'un sistema familiar i cultural on la dona, fins i tot fa res, no podia obrir un compte bancari si no anava acompanyada del seu marit. Si la teva mare no va ser vista i la teva àvia no va ser vista, tu tampoc no creuràs que pots ser vista. Algú ha de tallar això al llinatge i dir: fins aquí. És precisament la feina que estem fent moltes dones ara: mirar cap a dintre per alliberar-nos d'aquelles creences limitants, de la incapacitat de rebre, de la dificultat per posar límits.
Pensem que hem de ser bones per ser estimades i per això ens costa moltíssim dir que “no”
Per què ens costa posar límits?
No posar límits és una de les manifestacions principals de la ferida del no-mereixement. Pensem que hem de ser bones per ser estimades, que hem de fer-ho tot bé per rebre amor, i per això ens costa moltíssim de dir que “no”, perquè s'associa a no ser estimada. Està tan ancorat, que pensem: “Si dic que no, aquesta persona ja no m'estimarà”. I si vens d'un sistema familiar on l'home és fort i la dona està més sotmesa, aprens aquell patró des de petita.
Yolanda Modrego, coach
En el cas dels homes que experimenten aquesta sensació de no merèixer, quins solen ser les causes o factors que la desencadenen?
És curiós perquè venen pocs homes als meus cursos. Tinc la teoria que mirar-se cap a dintre els genera més conflicte amb el seu ego. Els homes que venen solen haver tingut mares molt dominants, que no els han deixat expressar-se tal com són. Si algú t'està anul·lant constantment des de petit, dient-te com has de fer les coses, aquell nen acaba per desconfiar de si mateix. I això genera molts problemes de confiança, de força i de seguretat.
Si algú t'anul·la constantment des de petit, dient-te com has de fer les coses, aquell nen acaba per desconfiar d'ell mateix
A part de la desconfiança en un mateix, quins altres efectes psicològics té no creure que mereixem alguna cosa? Com influeix això en la nostra vida?
Quan la ferida del mereixement és activa, el missatge inconscient és: “No soc digna de”. No ets conscient que la portes, però tu mateixa et bloqueges: bloqueges l'èxit, bloqueges l'abundància, o bloqueges tenir una parella sana, per exemple. És un bloqueig totalment inconscient i el patró s'activa sol. Fins que no reconeixes que hi ha alguna cosa en tu que està generant això, no pots canviar-ho.
Quan comences a dir “i per què no?” obres un camp de possibilitats infinit
Com ajuda el coaching generatiu a desbloquejar aquesta ferida emocional? En què es diferencia d'altres teràpies?
El coaching generatiu ajuda a canviar creences limitants que estan molt gravades en el subconscient. És com una hipnosi relaxada on el client és present. Així, puc accedir a la informació que és al subconscient sense necessitat d'analitzar el perquè. No anem al passat, com fa la teràpia conductual. En canvi, mirem al futur des del present: des del que hi ha avui, es treballa en com pots transformar aquella creença i connectar amb els teus recursos interns, que moltes vegades estan amagats, adormits, guardats en una cova. I el que faig és buscar-los, connectant la persona amb moments de la seva vida en què s'ha sentit en el seu màxim potencial, sentint que tot és possible, important i especial. No és real que no puguem canviar. Tots tenim un moment en la vida en què hem superat una cosa molt important.
Lee también
Quin consell els donaries a totes aquelles persones que senten que no són mereixedores de les coses que els passen, perquè puguin començar a reconèixer-se com a dignes de rebre?
Hi ha una frase de Walt Disney que m'agrada molt: “Si ho pots somiar, ho pots crear”. En lloc de dir “no”, hem de començar a preguntar-nos “I per què no?” cada vegada que sentim que la vida ens mostra alguna cosa. Quan comences a dir “I per què no?” davant d'allò que la vida et presenta de manera inesperada, obres un camp de possibilitats infinites que ni tan sols la teva ment pot imaginar.
