Ho han estat els tres últims i és oportú considerar-los així: líders d’una societat política, bé que singular i qui sap si d’avantguarda, malgrat les aparences. Amb ells tres, el papat, la institució degana d’occident, es descentra d’Europa com si es volgués compassar a la mundialització, i no precisament a ritme lent.
El primer llatinoamericà de la història, ara mort, indica aquest camí de sortida cap a altres continents, de la mateixa manera que la inesperada designació d’un papa polonès va avançar la unificació europea del 1989, com la del següent va suposar un reconeixement a la legitimitat d’ Alemanya, culpable de la Segona Guerra Mundial. El fet que la petita ciutat del Vaticà sigui eix de les relacions internacionals ja no és escàndol per a les grans potències, i a la vista queda la seva capacitat de convocatòria, a l’única plaça d’aquell mínim Estat. El xoc audiovisual de divendres ha estat no més que el colofó a la repercussió mediàtica constant que tenen els papes contemporanis, al marge de la personalitat i el programa de govern de cadascun, segurament per a enveja secreta de qualsevol dels caps d’Estat i de Govern civils allà aplegats.
Molts trets de Francesc van com l’anell al dit als nous polítics
Potser cal fer un parell de corteses reclamacions al que ja s’ha dit del mandat de Francesc. Una és certa sordina que els balanços del pontificat posen a la seva condició de governant amb comandament –de “pastor”, en vocabulari evangèlic–, si és que no donem per bo que la política dels papes s’esgota en un mecànic vaivé de resistents numantins al món exterior, o d’aperturistes plens d’una bona voluntat, però a la fi impotents.
Molts d’aquests trets del papa argentí encaixen com l’anell al dit dels nous polítics. De Trump a Macron, de Meloni a Milei, una mateixa pauta antiinstitucional els porta a girar l’esquena als seus partits o sigles d’origen; en el cas del religiós, va ser cèlebre la reprimenda pública a la cúria reunida en ple per l’any nou, poc sorprenent en qui ostenta el sobrenom de Francesc, el sant contestatari per antonomàsia. També tenen en comú les maneres personalistes, canviant els col·laboradors amb freqüència, als més pròxims, com si estiguessin temorosos de ser afectats per una “síndrome de la Moncloa”, o de palau Apostòlic, que els pogués coartar la tendència a l’acció directa i el contacte del carrer. Ni en parlem de la coincidència en l’ús intensiu dels mitjans i els missatges despreocupats, que no mira gaire el principi de no contradicció, però que resolen de manera brillant mantenint la capacitat d’atenció del públic.
Bergoglio l’ha encertada no pretenent la brillantor del carismàtic Wojtyla, ni entrar en les profunditats ideològiques de l’alt buròcrata Ratzinger. Mentre arriba el quart papa, podríem prendre bona nota de l’estil de lideratge polític que han exercit tots tres, i abans que ningú, les formacions polítiques que es declaren interessades en l’humanisme cristià.