La lluna de mel de la ministra de Treball Yolanda Díaz amb la patronal es va forjar durant la pandèmia, va durar fins a permetre tancar una reforma laboral transformadora amb consens i, des d’aleshores, es va anar deteriorant progressivament. Ara, continua el desgast de la relació, amb acusacions públiques recurrents; amb la patronal buscant suport en altres membres del Govern central, com ara Carlos Cuerpo, en el marc d’una contínua falta d’entesa entre les parts. Cap iniciativa destacada de Treball els últims mesos no ha disposat del suport de la patronal.
Ara mateix, Díaz té tres grans fronts de xoc amb la CEOE. La reducció de jornada, que s’aprovarà al Consell de Ministres de demà; l’establiment per llei d’un salari mínim interprofessional (SMI) mínim del 60% del salari mitjà, que Treball planteja, i la modificació de la indemnització per acomiadament, impulsada pels recursos dels sindicats al Comitè Europeu dels Drets Socials.
La lluna de mel anterior de Yolanda Díaz amb la CEOE ha derivat en un enfrontament constant
El xoc principal és la jornada de 37,5 hores. Si per Díaz suposa l’equivalent, en termes de projecció, amb la reforma laboral de l’anterior legislatura, per Antonio Garamendi és terreny impossible. Tant el seu efecte com la manera d’aplicar-la, per llei i no a través de la negociació col·lectiva, són inacceptables, de manera que la CEOE acusa Díaz d’oportunisme polític i de frenar la negociació col·lectiva i adverteix del greu impacte que tindrà sobre les empreses, especialment les pimes. Ara, una vegada l’avantprojecte sigui aprovat pel Consell de Ministres, li faltarà el recorregut més difícil. El pas per un Congrés dels Diputats en què el text no té els vots assegurats. Un escenari en què Junts, una vegada més, pot ser determinant. A Carles Puigdemont fa temps que el festegen tant Josep Sánchez Llibre com Yolanda Díaz.
Un altre element que revolta la CEOE és la proposta de Treball de fixar per llei un augment anual de l’SMI que correspongui a una quantitat igual o superior al 60% del salari mitjà. És l’oferta que el ministeri va transmetre la setmana passada a la taula de diàleg social per a la transposició de la directiva europea sobre salaris mínims. “La quantia del salari mínim interprofessional serà, en tot cas, igual o superior al 60% del salari mitjà net a Espanya”, afirma la proposta de modificació de l’ Estatut dels Treballadors.
S’hi inclouen altres novetats, com ara afegir als criteris per fixar l’SMI la garantia d’un nivell de vida digne, l’increment de la cohesió social i “atenent el fenomen de la pobresa laboral”. Un altre element que cal tenir en compte són els salaris més baixos. Tots aquests criteris s’afegirien als ja existents, com ara la inflació, la productivitat mitjana nacional, la conjuntura econòmica i l’increment de la participació del treball en la renda nacional.
El tercer front s’obrirà quan en els pròxims mesos es faci pública la resolució del Comitè Europeu dels Drets Socials sobre la indemnització per acomiadament, a partir d’un recurs de Comissions Obreres. S’espera que, com va passar abans amb un altre recurs de la UGT, la resolució reclami canvis en la legislació espanyola després de considerar que la indemnització actual per acomiadament improcedent, un màxim de 33 dies per anys treballats amb límit de 24 mensualitats, dona lloc a situacions injustes, especialment en el
cas dels contractes de curta durada. Aquest tema sindical disposa del suport de Treball i, en canvi, de reticències de l’ala socialista del Govern central, reticents a encetar un altre meló de dificultats.
