Els usuaris del pàrquing dels horrors que tanta por tenien a baixar-hi tots sols a buscar els vehicles respiren alleujats. L’aparcament del carrer Béjar, al barri d’ Hostafrancs de Barcelona, va ser ahir desallotjat i netejat, i als accessos s’hi van posar un parell de vigilants perquè ningú més no el torni a ocupar. Però el que ha passat sembla kafkià, plataner, surrealista... La confiança en el sistema dels veïns afectats ha quedat tocada.
Diversos encarregats de l’empresa immobiliària propietària de la major part d’aquest equipament i uns quants agents de la Guàrdia Urbana van arribar al lloc poc abans de les deu del matí. Alguns veïns afectats van sortir llavors al carrer. Després de moltes queixes aparentment caigudes en un sac foradat tanta atenció tan sobtada els ha semblat molt especial. Un va dir que ja s’havia comprat un esprai d’autodefensa; un altre, que la filla li havia fet prometre que no hi baixaria mai tot sol, i un altre, que els ocupes havien trencat els panys dels accessos de l’aparcament, que havien robat un comandament d’obertura de la rampa, que havien punxat la llum, que ja hi tenien una nevera, que hi practicaven la prostitució, que s’hi drogaven... Parlem d’un dels esglaons més baixos de la marginalitat, el de les dones trans sense llar relacionades amb la prostitució i les drogues.
Els habitants se’n van anar voluntàriament i després es van canviar tots els panys
“I els clients ens feien més por. De vegades et trobaves una d’aquestes noies tirada a terra, que cridaven que li havien violat...”. Les paneroles ja abundaven als replans més pudents de les escales d’accés. L’expressió el pàrquing dels horrors no és pas un eufemisme, s’ajusta a la realitat.“Feia mesos que ens queixàvem i res. Els Mossos i, sobretot, la Guàrdia Urbana van venir moltes vegades, però bàsicament ens deien que, mentre no fóssim víctimes d’un delicte greu, no hi podien fer res, que corresponia a la propietat denunciar l’ocupació. Vam arribar a comptar que fins a 20 persones malvivien allà a baix. I l’empresa propietària de la major part dels aparcaments reparava els panys i després els ocupes les tornaven a trencar...”. “I de vegades marxaven uns quants, però de seguida en venien més”.
Fins que els veïns afectats se’n van cansar i van trucar als mitjans. Betevé i La Vanguardia van explicar de seguida la situació. Després una tirallonga de telenotícies se’n van fer ressò. I l’Ajuntament de Barcelona va fer públic que incoava a la propietat un expedient d’insalubritat i l’instava a prendre mesures immediatament per arreglar el lloc i assegurar-se que només es feia servir per deixar-hi vehicles aparcats. Poc després, el mateix divendres, malgrat el pont, segons també va fer saber l’Ajuntament, l’empresa propietària de la major part de l’aparcament va comunicar que dilluns el netejaria i també hi reforçaria la seguretat. De sobte, en un tres i no res, el carreró va trobar una sortida.
“Alguns agents de la Guàrdia Urbana van anar al lloc per acompanyar les empreses de neteja i de seguretat contractades per la propietat per fer l’actuació compromesa –van apuntar fonts municipals–. Les sis persones que hi havia se’n van anar voluntàriament i no van voler cap suport assistencial”. Després els obrers van arreglar l’espai i hi van instal·lar una garita i un lavabo per als nous vigilants. Les fonts municipals van assenyalar després que no va ser un desallotjament a l’ús, que no hi havia cap ordre judicial, que a l’Ajuntament no li consta cap denúncia d’aquesta ocupació...
Són extrems que fonts de l’empresa propietària van voler matisar. Van subratllar que no en són els únics propietaris, que correspon a la comunitat de propietaris posar les denúncies, que les zones usurpades eren comuns, i no pas places de particulars, i que això ho complicava tot judicialment... I, sobretot, van voler destacar que aquesta actuació no va ser improvisada, sinó que s’havia planificat amb la Guàrdia Urbana feia unes quantes setmanes.
El cas és que els ocupes se’n van anar voluntàriament. Alguns ja se’n van anar el cap de setmana. “Doncs ens haurem de buscar la vida”, va respondre una que va preferir esperar fins al darrer moment. “Jo de vegades vaig a les Metzineres”, va contestar una
altra. Es refereix a una cooperativa sense ànim de lucre del Raval que presta ajuda principalment a dones en situacions d’extrema vulnerabilitat. Altres persones que també responen a aquest perfil solen passar nits al parc Joan Miró.
