Que l’escriptor i poeta Clint Smith ( Nova Orleans, 1988) publiqui ara El legado de la esclavitud (Capitán Swing) no és pas casualitat. El món s’enfronta a un moment de revisió històrica d’alguns temes incòmodes, com ara el tràfic d’éssers humans. Al llarg de l’última dècada, cada vegada hi ha més les novel·les, assajos, pel·lícules, exposicions i obres de teatre que aborden aquesta explotació. Si bé fa anys que se’n parla, és els últims cinc anys quan s’ha incrementat la producció de treballs. Els historiadors ho associen, entre altres motius, amb el creixement de la ultradreta, la lluita contra l’autoritarisme i l’aparició de moviments antiracistes, com ara el Black Lives Matter. Smith és conscient d’aquesta realitat, per això va decidir escriure un assaig que oferís una visió panoràmica sobre un dels flagells i pilars fonamentals que han donat forma a la història col·lectiva dels Estats Units i els seus habitants.
“L’educació al meu país promou la grandesa i evita parlar de l’esclavitud. Només podem entendre qui som si analitzem d’on venim, però tenim un president que prova d’impedir que les escoles parlin d’història. Més concretament, de les coses que els Estats Units han fet malament”, reconeix per videoconferència l’escriptor i acadèmic a La Vanguardia , que comença el llibre revelant que el seu rebesavi va ser esclavitzat.
El 2025 els lectors i els llibreries també han rebut amb els braços oberts Sau (Males Herbes), l’última novel·la de Ferran Garcia, amb què l’autor porta al seu terreny aquest tema universal. La seva motivació va venir després de llegir un anunci del 1814 al Diario de Barcelona : “Quien sepa el paradero de un negro , calbo de cabeza, de estatura baxa, gordo, con una cicatriz en la frente, de nariz pata y muy picado de viruelas, llamado Joseph, que se desapareció el 8 del corriente, sirva avisarlo en casa D. Pedro Gil, en la calle de Moncada”.
“M’interessava parlar de l’esclavitud a Catalunya, més que la de les colònies. Em va costar molt de trobar històries de ficció que tractessin el tema i em vaig proposar d’aconseguir-ho. Què passava quan a aquesta gent l’arrencaven del seu país i desembarcaven en un paratge estrany com Osona, de què no en coneixen la llengua ni la cultura? I què passava si s’escapaven?”, es pregunta l’escriptor, a qui diversos lectors han expressat sorpresa després de saber que aquí també hi va haver esclaus, fins i tot quan ja no es permetia.
“L’educació als EUA promou la grandesa i evita parlar de l’esclavitud”, lamenta Clint Smith
Al dramaturg Sergi Pompermayer li va passar el mateix. “Fins fa uns quants anys, reconec que no era conscient del grau d’importància que tenia el passat colonial a Barcelona. Ho vaig esbrinar de manera casual, quan un amic em va explicar que la seva família es va enriquir amb el tràfic d’africans i que va col·laborar en el finançament de la construcció del temple del Tibidabo, dedicat a expiar els pecats dels negrers”. La confessió el va impactar, fins al punt d’acabar escrivint una obra de teatre, Amèrica , que es va representar durant dues temporades a La Villarroel i que precisament narra com una família benestant descobreix que la seva riquesa prové d’un avantpassat esclavista. “Els catalans ens hem volgut protegir. És hora de donar la cara i sempre és la cultura qui primer posa un mirall davant del passat”.
Els museus també han començat a fer aquest exercici de revisitar amb una altra mirada la història. El 2021 el Born Centre de Cultura i Memòria va organitzar unes jornades que tenien com a finalitat analitzar la història de l’esclavitud a Catalunya i el món i es van crear itineraris que explicaven les contradiccions de la ciutat. Per la seva banda, el Thyssen ha fet un examen de consciència amb una exposició que proposa de desentranyar l’empremta del poder colonial en la iconografia d’algunes obres de les seves col·leccions. “No conec ningú avui que admiri les gestes dels anglesos a l’ Índia, ni dels belgues al Congo, ni dels francesos a Algèria, ni dels nord-americans al Vietnam. Com tampoc no conec ningú a Espanya que aprovi l’esclavitud”, va reflexionar al seu moment el director artístic, Guillermo Solana, que va avançar que la pinacoteca “no pretén despenjar ni tornar als magatzems cap quadre, sinó que n’ha tret molts que feia moltes dècades que hi eren i expliquen coses que s’havien silenciat”.
El Museu Marítim de Barcelona també ha posat a disposició del visitant la mostra La infàmia
–disponible fins al 5 d’octubre–, dedicada a la participació catalana en el tràfic i l’explotació d’esclaus durant el segle XIX, que compta amb la participació del periodista Antoni Tortajada, el dissenyador d’exposicions Ignasi Cristià i l’historiador i professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Martín Rodrigo. Aquest últim, que a més és director de la col·lecció Esclavituds , de l’editorial Icaria, i responsable del web España Esclavista, explica a aquest diari que, “la diferència respecte a etapes anteriors, és que és ara quan hi ha més divulgació dedicada a un públic no especialitzat”. Per què s’ha trigat tant a fer aquest pas? Rodrigo ho té clar: “Més enllà de la incomoditat, cal destacar que la gran majoria dels descendents de les persones que vam esclavitzar els espanyols no viuen a Espanya, sinó a Cuba, a Puerto Rico o, en tot cas, són en dominis americans. Això explica bé per què als EUA tenen més present aquesta qüestió”.
Enric Garcia, director del centre, assenyala que “és una conversa pendent a què s’acosten cada vegada més museus marítims, ja que els ports van ser els principals testimonis de tot el que es va esdevenir”. També ho van ser des de l’ Àfrica. La periodista i investigadora de Moçambic Tania Safura Adam va presentar a finals del 2024 A rxius negres: fragments d’una metròpolis anticolonial , una de les exposicions clau de la biennal Manifesta 15, en què va recopilar la memòria de les comunitats negres a través de retalls de materials que eren en cases particulars. “La història de la negritud a Espanya no es pot explicar si no s’entra en l’àmbit domèstic perquè és un espai de creació de subjectivitats”, va remarcar a aquest diari.
“La cultura és sempre qui primer posa un mirall al davant del passat”, reflexiona Sergi Pompermayer
Al cinema, fa poc més d’una dècada que el director Steve McQueen va arrasar als Oscars amb 12 anys d’esclavitud . “Ha hagut de venir un anglès per parlar-ne perquè a Hollywood senten vergonya”, va declarar a la première. El 2020 Samuel L. Jackson va produir la sèrie documental Esclavos , i aquell mateix any arribava als cinemes Cachita. La esclavitud borrada , la pel·lícula documental d’ Álvaro Begines que aprofundeix en l’existència de l’esclavitud negra a Espanya. Més recentment, el 2022, va arribar a la pantalla gran el documental dramatitzat Los negros , sobre la Hermandad de los Negritos, fundada fa més de 600 anys per esclaus africans de Sevilla. Mentrestant, als EUA, Will Smit h es va posar al capdavant d’ Hacia la libertad , el film dirigit per Antoine Fuqua sobre un esclau que s’escapa. “Quan parlo de la pel·lícula m’emociono. Tenia cadenes al coll perquè volia sentir el pes i la degradació. Un dia hi van ficar la clau i no funcionava. I jo pensava en en Peter, el meu personatge, per qui ningú no hauria corregut a rescatar-lo”.
