Una tortura d’arbitratge
La polèmica
El paper del polonès Marciniak, casolà, descentra els jugadors de Flick i recorda l’actuació de Benquerença el 2010 al mateix escenari
Szymon Marciniakenvoltat de jugadors del Barcelona després d’assenyalar una falta en atac
Un monument a l’orgull. Un amor propi com una catedral, com el Duomo. Rèquiem als caiguts. Quina segona part del partit per marcar tres gols i posar-se 2-3. Que no caigui en l’oblit. Que no l’oculti l’eliminació, en què al Barça no li va somriure res, ni el gol de Thuram en el primer minut a Montjuïc, ni el pal de Lamine Yamal que hauria pogut ser el 2-4, ni totes les decisions ambigües de l’arbitratge en la tornada, que no van caure mai del costat blaugrana.
Del fum del volcà Eyjafjallajökull, que el 2010 va fer la vida impossible al Barcelona, quan havia de jugar la semifinal a Milà, a l’arbitratge que va torturar persistentment els barcelonistes 15 anys després. Passen els anys, però les zones grises sempre són nerazzurri.
L’àrbitre del 2010, Olegário Benquerença, era portuguès i Mourinho va jugar totes les armes, fins i tot col·locant Luis Figo, directiu de l’ Inter llavors, a la banqueta amb un carnet de delegat. Aquell arbitratge, casolà, va descentrar tant el Barça de Guardiola que per primera vegada va perdre un partit per més d’un gol. El 3-1 de l’anada va pesar com una llosa en la tornada, en què els italians van ser més defensius que mai.
Perepunyetes en el doble toc de Julián, es va confiar i va treure fora sense mirar-ho el penal a Lamine Yamal
Però llavors no hi havia el VAR, l’invent que havia de ser la panacea i que encara ha complicat més el futbol. Que crida l’àrbitre a la carta, que intervé sense un criteri homogeni. Que se’n desentén quan un braç d’ Acerbi bloqueja i esmorteeix un xut d’ Olmo. Que no triga a avisar que Cubarsí va a terra amb massa ímpetu i que toca el peu dret de Lautaro en el seu tacklepoderós. Marciniak, que és polonès com Szczesny i Lewandowski, veu la repetició i canvia d’opinió. Penal.
A la sala del VAR hi havia dos vells coneguts (de mal record) com els neerlandesos Dennis Higler i Pol van Boekel, que ja van ser protagonistes en l’última visita del Barça al Meazza, quan no van veure punibles unes mans de Dumfries a l’àrea. Aquesta vegada tenien els papers canviats, però el criteri va ser semblant. Gairebé sempre a favor de l’equip local. Van ser ells qui van corregir la pena màxima del minut 68 per treure-la un pam fora de l’àrea. El primer impacte de Mkhitaryan a Lamine Yamal és fora, però després, ja dins de l’àrea de càstig, l’armeni torna a desequilibrar l’extrem del Barça.
Aquí Marciniak, l’àrbitre principal, ni tan sols es va acostar al televisor a mirar l’acció dubtosa i va acceptar el que li xivaven per l’orellera.
Els blaugrana, des del camp i des de la banqueta van protestar molt una falta a Gerard Martín en el 3-3
Tan perepunyetes al Bernabéu en la tanda de penals amb el doble toc de Julián Álvarez, per més que protestés el Barça, els jugadors i la banqueta ( Flick va veure la groga i tot), va fer cas omís davant una falta de Dumfries a Gerard Martín abans del gol d’ Acerbi en el minut 93. Hi va tirar un espès vel i malgrat que el defensa del Barça tenia la pilota gairebé controlada i la perd perquè rep una planxa del jugador interista, que és el que acaba centrant perquè remati el central.
Aquí es van acabar els sis minuts en què els blaugrana van estar classificats per a la final. Dels 210 minuts que va durar la semifinal, l’eliminatòria va estar 110 minuts empatada i 98 a favor de l’ Inter, que va a Múnic. Ah, Bastoni no va veure la groga fins al 118, a dos del final, per agafar Lamine Yamal. Molt escrupolós, però només per a alguns: els visitants.