Carolina Yuste i Marcel Borràs: Els altres Massiel i Serrat

El 1968, Massiel va conquerir Eurovisió amb l'enganxós La, la, la. Aquell triomf, tot i això, no va ser fruit de l'atzar ni va ser lliure de sobresalts. Ara, la sèrie La cançó, composta per tres episodis que arriben avui a Movistar Plus+, reviu els secrets d'aquell moment històric de la mà dels guionistes de Hierro i Rapa, Pepe Coira i Fran Araújo.

A través d'un jove executiu fictici de RTVE, interpretat per Patrick Criado, es va desgranant com el règim franquista, ansiós per projectar de cara a l'exterior una imatge moderna i aperturista del país en plena dictadura, es va obsessionar a guanyar Eurovisió i el va convertir en una qüestió d'Estat.

Després de mesos d'esquivar obstacles, inclòs el cèlebre episodi amb Joan Manuel Serrat, que es va negar a cantar La, la, la si no era en català, l'èxit va somriure a RTVE: Massiel es va proclamar vencedora. Carolina Yuste i Marcel Borràs donen vida en la ficció a aquests dos artistes i comparteixen amb La Vanguardia com van abordar el repte.

“He volgut jugar i acostar-me a aquesta manera de parlar que té ella”

La jove actriu pacense de 33 anys, que el mes de febrer passat aconseguia el seu segon Goya per la seva interpretació a l'última pel·lícula d'Arantxa Echevarría, La Infiltrada, no amaga el seu entusiasme davant la responsabilitat que suposa el seu nou desafiament professional: posar-se en la pell de María de los Ángeles Felisa Santamaría, més coneguda al món artístic com Massiel. Una figura que, sense cap dubte, forma part d'aquell univers que compon la marca Espanya, segons la cultura popular.

Yuste no s'ho va pensar dues vegades. Admet haver sentit des de sempre una profunda admiració pel personatge i la seva història, que, segons ella, és desconeguda encara per a molta gent i transcendeix a l'entorn eurovisiu. “És una dona amb les idees molt clares que s'ha enfrontat al que fes falta”, destaca l'actriu sobre la cantant.

Durant el rodatge no ha parlat amb ella, ja que actualment, amb 77 anys, es troba lluitant contra un càncer de pulmó. Malgrat no haver mantingut contacte, a Yuste li consta que la compositora madrilenya es troba expectant davant l'estrena d'una sèrie que pretendre abordar l'etapa que va canviar la seva vida de forma definitiva. “Jo puc entendre que hi hagi coses que no li agradin o amb què no se senti reflectida, perquè, al final, estàs fent d'ella mateixa i hi haurà aspectes amb els que no estigui d'acord. Però m'agradaria que, almenys, rebés l'amor i el respecte des del qual ho hem fet”, explica la intèrpret.

Ni els guionistes ni el director no van estar alguna vegada interessats que La cançó fos un biopic. Van demanar a Yuste que fugís d'imitacions i centrés la seva feina en captar l'essència del personatge. Per abordar el repte i salvaguardar les diferències generacionals entre les dues artistes, l'actriu reconeix haver estudiat el carisma de la cantant a través de centenars de vídeos de l'època, especialment el d'un de molt significatiu, censurat en el seu moment per la dictadura franquista, en el qual la guanyadora d'Eurovisió s'atrevia a demanar el divorci i proclamar-se antifeixista durant una entrevista en RTVE. Era l'any 73.

“La vaig veure infinites vegades. Puc repetir-la perfectament, perquè calia jugar en una línia en la qual si no arribes, malament, però si et passes també malament, perquè cal arriscar-se per fer aquella construcció del personatge. Jugar en aquell filferro, arriscar-te a poder fallar... Jo, almenys, volia jugar, acostar-me a aquesta manera de parlar que ella té”, admet.

Ni a casa seva ni en la dels seus pares Joan Manuel Serrat no era un referent. “No tenia una imatge gaire clara ni potent de Serrat com a músic ni com personatge públic, i això em va relaxar”, admet Marcel Borràs (Olot, 1989), recordant el moment en què va assumir el repte de posar-se en la pell del noi del Poble Sec. Aviat, tot i això, es va adonar de la seva transcendència i el seu carisma. “No només a Catalunya: en les primeres proves de vestuari a Madrid, molta gent em deia que era molt fan o que li encantava al seu avi”.

Igual que a Carolina Yuste, el director de la sèrie, Alejandro Marín, li va deixar clar que no es tractava d'un biopic, “i que no es pretenia fer una imitació, sinó trobar una energia que respongués l'estat emocional que podia tenir Serrat en aquell moment”.

Volia transmetre l'energia d'algú molt jove, amb les idees clares i coherent

Òbviament, l'actor es va vestir en la sèrie com el cantant i hi ha una certa feina per assemblar-se, “però sense passar-nos; el director sempre ens deia que això no era Tu cara em sona”.

En aquesta direcció, Borràs va veure vídeos i entrevistes de l'època per captar l'essència i una manera d'estar. “Vaig adoptar petits gestos que veia que funcionaven però sense la intenció d'imitar-lo”. De fet, revela “en la part musical, on jo havia de cantar durant la gira, hi havia la consigna dels supervisors que no podia imitar-lo per qüestions legals”.

Aquesta energia que l'actor volia transmetre “era la d'algú que des de molt jove va mantenir una coherència i una visió clara del món i de si mateix com a artista. Defensava les seves creences des d'un lloc molt tranquil, sense apujar el to, sense ser taxatiu ni voler imposar-les”.

I això s'havia de combinar “amb una cosa molt important com era la fragilitat del moment”. Tot el que va passar el va situar en un lloc de pressió. “Es va trobar en una situació complexa, ni blanca ni negra, sinó plena de grisos”. Com a artista, volia aprofitar Eurovisió per a una projecció internacional, però alhora sentia que representava i provenia d'una cultura i una tradició catalanes. “Es va veure jugant una partida de pòquer que el va superar. Es va sentir una mica utilitzat per TVE”.

A l'intèrpret català li agradaria que si Serrat veu la sèrie, es veiés reflectit “en la defensa que he fet de la part emocional del personatge, aquest patiment que potser va sentir. Com una persona amb idees clares, no especialment bel·ligerant ni políticament molt posicionada, sinó algú amb una vocació per damunt de tot: la de ser artista”.

Lee también

Massiel recuerda la advertencia que marcó su camino a Eurovisión: “Mi padre me dijo que si ganaba me iban a matar, y si no, también”

M. R. 

Borràs reconeix que no és un seguidor d'Eurovisió. Li sonava La, la, la, però desconeixia que havia guanyat el festival. Ni tampoc no el posava de cara a Massiel. Ara, gràcies a la sèrie, ha descobert la història darrere d'aquesta cançó, que defineix com a “dinàmica, fresca i apassionant”.