La consigna del Museu Tàpies al cineasta Albert Serra era clara (o així la recorda el cineasta): “Fes el que vulguis. Però si té a veure amb Tàpies, millor”. “Oh, estaria bé que no hi tingués a veure”, va respondre ell, en un procés que va desembocar en l’estrena dijous a la Filmoteca de Catalunya del seu últim film, la peça experimental de 52 minuts fe sense obres morta és, produïda pel museu i Andergraun Films, amb edició de Roman Bayarri i postproducció de Xavier Pérez.
Serra recull el guant i insisteix en una indagació que havia començat amb Être resistances, film estrenat el 2016 i que s’ha vist molt poques vegades, “sobre com es poden relacionar el món de les arts plàstiques i la imatge en moviment”, però reconeix que “l’evolució del món de l’art contemporani va per un camí i la de la meva ment per un altre, i és en la col·lisió que la proposta té interès”.
Antoni Tàpies fotografiat al seu estudi
“El 80% de les pel·lícules, d’aquí un any, les farà la IA, i les farà més bé, de manera que el 90% dels directors ja no existiran”, assegura el director
“Aquesta pel·lícula només es podia fer sota la forma d’homenatge, pertinença i burla, amb molta llibertat, no hi havia cap altra manera de fer-ho”. Després matisa: “Potser burla és excessiu, més aviat una ironia màxima, i així ja et quedes tranquil, perquè gràcies a aquesta llibertat pot néixer una forma d’innocència, una ambivalència al final de la qual hi pot haver una certa emoció sincera”. De fet, Serra reivindica la intuïció, la llibertat i la imaginació per dur el cinema més enllà, hi juga: “En Tàpies malgrat tot sempre hi ha una lleugeresa, hi havia joc i alguna cosa de nen petit”. Quan ell fa una pel·lícula assegura que no té “res a dir, al contrari del que fa la gent, que porta a coses esquemàtiques, perquè no dona cap espai a la innocència”. És per això, assegura, que “el 80% de les pel·lícules, d’aquí un any, les farà la IA, i com que les noves ja són còpies, les farà més bé”. “Jo no vull saber res, cal utilitzar la imaginació a partir de la innocència, i aquí l’única manera de fer-ho és burlant-te’n: si només tens data i no tens intuïció, la IA ho farà millor”. Serra ha fet “collage, pastitx, ironia i emoció sincera, però no té lògica, són motius, punts de partida, Tàpies reduït a una altra cosa, que seria la pantalla, però no sé què vol dir la pel·lícula. Això és el màxim que es pot fer quan assumeixes que fer-ho és una banalitat, perquè amb les dues dimensions del cinema és impossible relacionar-se amb la seva profunditat matèrica”.
La música de Marc Verdaguer, un so determinant
Un dels elements principals del film és la música de Marc Verdaguer, col·laborador de llarg abast de Serra –és l’autor de les bandes sonores de Tardes de soledad o Pacifiction, per exemple–, que juga amb les repeticions, la intensitat creixent, el ritme o l’estridència, o dona pas al so que podria ser ambient per tornar als acords sintetitzats i sons al límit de l’agut amb feedback. Pel director, al cinema de ficció cal un equilibri diferent i aquí ha pogut posar-lo en primer pla, però es tracta d’entendre la música com un so més i que hi participi, al contrari segons ell de molts directors actuals: “No entenc com Godard, un home de vuitanta anys, feia unes mescles de so tan bones, molt millors que tots aquests inútils d’ara”.
Pablo La Parra, director de la Filmoteca, Albert Serra, cineasta, i la directora del Museu Tàpies, Imma Prieto, en la presentació de 'fe sense obres morta és'
A la pel·lícula es veuen set escenes amb títols que tenen a veure amb l’artista –Traició, Amic, Primera caiguda, Amat, Segona caiguda, Oracle i Llibertat–, en què en plans entre estàtics i inestables no hi passa res, no s’explica res, no s’hi diu cap paraula, més enllà de les que apareixen a la pantalla, extretes directament de les obres de Tàpies, que el museu va digitalitzar i ell va seleccionar. Actors anònims, un home vestit de romà, un altre ajagut al costat d’un arbre –Lluís Serrat, que ha participat en quasi tota la seva filmografia des d’Honor de cavalleria–, unes noies que simplement hi són... i una escena psicodèlica i abstracta. Mots impressionats com “l’arbre de la serp”, “Femella, mascle”, “matèria espai temps”, “apofàtic”, “Seht die Sonne”, fins a un “Visca Catalunya” en què el vermell esquitxa la pantalla mentre l’actor té un ganivet, i un final “escolta la terra”. Tàpies també hi és present en algunes obres impressionades, barrejades amb la imatge filmada, sense que sovint l’espectador no sàpiga d’on surt ni què hi fan. En conjunt, és com meditar davant de set obres matèriques en una sala durant una bona estona: mires, hi penses, et fixes en un detall i de cop t’adones que veus alguna cosa que t’havia passat per alt mentre la ment mirava cap a algun altre lloc, potser cap a l’interior, una meditació que deixa passar els pensaments per intentar ser on som: a la pantalla.
Lee también
La directora del Museu Tàpies, Imma Prieto, creu que calen “noves reflexions sobre Tàpies des de l’actualitat, des de la màgia de les paraules i les imatges que genera”, i la pel·lícula de Serra “té molta capacitat d’inspiració i suggestió del món de Tàpies, d’una banda, i toca temes habituals en l’obra de Serra, com el pas del temps”. Pel director de la Filmoteca, Pablo La Parra, l’obra és “un punt de trobada entre dos creadors que treballen amb els seus llenguatges respectius i et demana un temps de reflexió crítica, i això també fa que sigui una obra enigmàtica”.
