Glòria per al Crystal Palace i la culminació d’una temporada de mala sort i en blanc per al Manchester City. Els eagles van aconseguir l’ FA Cup al tercer intent, després d’haver perdut les dues finals anteriors, en una tarda lluminosa de Wembley que els seguidors recordaran tota la vida, la pàgina més important a la història del club del sud de Londres.
Per al City de Guardiola, guanyador de les quatre lligues anteriors i present a les tres últimes finals de la Copa, s’obre un període d’incertesa amb la sortida de De Bruyne (a qui el club no ha volgut renovar el contracte per l’edat i per les lesions) i en espera de veure com es recupera Rodri i la severitat de la sanció per haver violat les regles del fair play financer. Una renovació a fons sembla inevitable.
Quan van arribar al descans, ja feia l’efecte que era una d’aquelles vegades en què els déus del futbol es confabulen al bàndol d’un equip, ara del Crystal Palace. El City havia tingut la possessió i les millors ocasions, el VAR havia perdonat una possible targeta vermella al porter Henderson per unes mans fora de l’àrea que van frustrar una ocasió de gol de Håland, i al cap de poc temps el porter de l’equip londinenc va aturar un penal a Marmoush. Pep Guardiola es desesperava a la banda.
Sota la batuta de l’austríac Oliver Glasner, cobejat per diversos equips alemanys (entre els quals el Bayer Leverkusen que Xabi Alonso deixa orfe), el Palace juga un 3-4-2-1 que potencia el contraatac i maximitza la velocitat dels seus jugadors. Tan sols havia passat una vegada del centre del camp quan el francès Mateta va enviar la pilota cap la banda dreta al colombià Muñoz, que la va centrar a l’àrea, i la va rematar de manera inapel·lable a la xarxa Eberechi Eze.
El City va continuar a la càrrega i no li van faltar oportunitats d’empatar. Primer, quan Håland se n’anava sol i Henderson va desviar a la seva sortida la pilota amb la mà fora de l’àrea, una infracció que un altre dia hauria merescut l’expulsió. El VAR va dictaminar, però, que la trajectòria de la pilota allunyava el noruec de la línia directa cap a la porteria, i per tant no era targeta vermella.
La permanència de l’arquer al camp seria decisiva poc després, quan Bernardo Silva va ser envestit des del darrere a l’àrea i l’àrbitre va sancionar penal. Håland, que havia fallat tres dels seus últims llançaments des dels onze metres, no en va voler saber res i va passar la pilota a Marmoush, que va xutar i va ser aturat de manera brillant en dos temps per Henderson, l’home del partit.
El City va continuar tenint la possessió després del descans, però sense crear ocasions nítides de gol i amb una sensació creixent d’impotència. Va rebre un impuls quan el VAR va intervenir aquesta vegada al seu favor per anul·lar un gol de Muñoz per fora de joc de Sarr que li hauria donat el cop de gràcia, però va deixar escapar el salvavides. Els minuts passaven, i quan el conjunt de Guardiola creava perill, allà apareixia Henderson al rescat. Era el seu dia.
El Palace va començar la temporada sense guanyar cap dels vuit primers partits i ancorat a la zona de descens, fins que l’estratègia de Glasner va donar resultats. El final ha estat de conte, a la meitat de la taula a la Lliga i amb el primer gran trofeu de la seva història a les vitrines de Selhurst Park. L’únic problema és que els seus millors jugadors ( Mateta, Eze, Guéhi...) tenen molts pretendents i segurament se n’aniran on els paguin més. Però així és la vida dels equips modestos. Per al City, els diners no seran un problema.