Malgrat les contínues picades d’ullet a la possibilitat de competir per un tercer mandat obertament inconstitucional –“si m’ho esteu demanant!”– i tret que la democràcia dels Estats Units acabi estimbant-se en l’abisme de l’autocràcia, el que és lògic és que Donald Trump abandoni voluntàriament la Casa Blanca el 20 de gener del 2029 i ho faci sense haver encapçalat una quarta campanya presidencial.
Amb el que hem presenciat durant aquests primers quatre mesos del segon mandat de Trump i tenint en compte que encara falten gairebé tres anys i mig per als pròxims comicis presidencials, és una mica ridícul especular sobre qui pot ser el delfí de l’actual inquilí de la Casa Blanca, però d’apostes, haver-n’hi, n’hi ha.
És entranyable recordar quins semblaven tenir el beneplàcit de l’emperador de Mar-a- Lago durant el seu primer mandat, amb l’horitzó del 2024 en perspectiva, ja que, malgrat que la seva popularitat no va estar mai pels núvols, tot president en exercici és en principi preferit per a la reelecció. Doncs bé, abans que la pandèmia caigués sobre el món i alterés significativament el tauler electoral nord-americà, va arribar a publicar-se que la preferida del president era la seva pròpia filla Ivanka, indubtablement més lúcida que els seus voluntariosos germans, Donald Júnior i Eric. El segon preferit era el llavors vicepresident Mike Pence, un dels principals responsables que l’aldarull del 5 de gener del 2021 –invasió del Capitoli– es veiés frustrat, fet que el va convertir des d’aleshores en un dels malvats preferits del moviment MAGA.
Altra vegada en l’actualitat, sembla evident que el papable més probable en aquests moments és el vicepresident J.D. Vance, de 40 anys, amb un protagonisme que no es veia en un número dos com a mínim des dels temps de Dick Cheney, CEO a la pràctica en el primer mandat de George Bush Júnior. La seva autobiografia, traduïda al català com a Hillbilly, una elegia rural (2016), no només és la història d’una persona feta a si mateixa i amb tots els ingredients del somni nord-americà –mare drogoaddicta, criat per l’àvia en un entorn rural i necessitat, marine a l’ Iraq, llicenciat per Yale, venture capitalist a Silicon Valley i posteriorment senador als 38 anys–, sinó també una explicació plausible de per què una part significativa de les classes treballadores han votat en tres ocasions Donald Trump. En els seus tot just 100 dies en el càrrec, Vance ha mostrat més ideologia que el seu cap al llarg de tota la seva trajectòria política, amb una crítica global a la cultura de la dependència, una esmena a la pràctica totalitat de la democràcia representativa tal com la coneixem i un antieuropeisme visceral.
RubioiVanceahir a Roma
El seu més que probable rival per a la nominació republicana a les eleccions del 2018 seria l’actual secretari d’Estat i conseller interí de Seguretat Nacional, Marco Rubio, fill de migrants cubans i nascut a Miami fa 54 anys. Amb 14 anys a l’esquena al Senat, on va arribar a presidir l’influent Comitè de Relacions Exteriors, Rubio és un conservador molt més mainstream que Vance. Derrotat per Trump en les primàries presidencials del 2016, és un expert en política migratòria que es convertiria en cas de victòria en el primer polític d’origen hispà que hauria conquerit la Casa Blanca.
Òbviament, el suport de Trump serà vital per a qualsevol dels dos, perquè, almenys fins ara, el president manté
incòlume el seu suport majoritari entre els votants republicans. Una altra cosa són els votants demòcrates, ara sense missatge ni lideratge clars i en espera una vegada més que Trump s’autodestrueixi. Sent pietosos, és una estratègia prou perillosa.