L’equip de govern de Tortosa, integrat per Movem, el PSC i Esquerra, malviu des de fa dos anys sota la síndrome del tuit, aquella bestiola corrosiva que t’amortalla inerta a una pantalla pendent de l’última i més esbojarrada pensada de l’oposició, en aquest cas de Junts. Entre la paràlisi del primer i l’agre verb d’ardor bel·licós dels segons, incapaços de metabolitzar els 14 vots que van separar l’alcaldable Meritxell Roigé de la majoria absoluta, la capital de les Terres de l’Ebre camina com una ànima en pena des de les municipals del maig del 2023.
Carles Puigdemont i Jordi Turull la van encertar amb el míssil contra els candidats locals del PDECat al sud de Catalunya, sota amenaça no només d’excomunió perpètua, sinó també de presentar candidatures alternatives que haguessin minvat el recompte de vots. En el cas de Roigé, l’advertència va venir des de la pedania tortosina de Jesús. Però els postconvergents
–malgrat els 500 vots de la llista promonument franquista– es van quedar a les portes de revalidar l’alcaldia. Només necessitaven un regidor per conservar la vara de comandament, i ni tan sols això van ser capaços de sumar. El tripartit d’esquerres ha castigat Junts amb la seva pròpia medicina: a la cadira de pensar sense pa ni aigua.
El govern municipal disposa de dos anys per sotmetre la ciutat a la sacsejada i la profunda remoció que requereix
Des d’aleshores, Junts ha practicat una oposició sense treva, combativa i ferotge, de vegades per bajanades, marcant l’agenda mediàtica fins al punt d’extenuar el sector periodístic que fa uns dies els va atorgar la distinció del Micròfon tancat del Col·legi de Periodistes. Però lluny de passar pel confessionari a tall de contrició, ho van interpretar com una vendetta –el victimisme del patrimoni convergent– i van demanar de saber la resta dels candidats i les votacions. Els de Junts copen tants titulars que el tripartit tortosí camina mitja jornada llegint la premsa; mitja hora més, rebatent qualsevol bestiesa, i el temps que els queda, posant ordre i arreglant els comptes municipals heretats. Potser unes flors primaverals als fanals, semàfors volàtils de plàstic negre, un terreny per al nou hospital de Tortosa alternatiu a l’inundable que va adquirir Roigé per 800.000 euros i, això sí, dues escoles bressol municipals per al setembre de què Tortosa no disposava malgrat el reivindicatiu lema dels convergents: “Primer les persones”.
El tripartit d’esquerres disposa de dos anys per sotmetre Tortosa a la sacsejada i la profunda remoció que requereix. De mica en mica, però a pas ferm, la ciutat ha perdut empenta, influència, innovació, notorietat i emprenedoria en benefici de la seva eterna contrincant, Amposta. Tortosa continuarà sent la capital titular de l’ Ebre, però potser no el centre ni el pol atractiu d’altres temps. Als noranta, a Tarragona li passava el mateix davant Reus. Un alcalde va revertir el declivi. Des d’aleshores, tots viuen de l’herència transformadora de Joan Miquel Nadal.