La il·lusió i els entusiasmes d’anys enrere del ciutadà mitjà i del jovent per la política vegeten en uns llimbs a causa de la crisi del model educatiu, econòmic i polític de les societats neoliberals contemporànies, agreujat per la inseguretat arran de l’arribada de Trump, el constant extermini de palestins i la invasió irreversible d’Ucraïna. Tot i això, a Espanya , gràcies a l’èxit econòmic del Govern d’esquerres, la majoria dels ciutadans aconsegueixen pagar factures, hipoteques i restaurants, amb la qual cosa es palpa una actitud assenyada davant el lema electoral de la dreta: “Vagi-se’n, senyor Sánchez? Compleixi, corrupte!”.
Sumo com a exemple de serenitat i seny majoritari la reacció ciutadana davant l’apagada. El comportament ètic d’una població desitjosa de gaudir al carrer d’un dia sense mòbil va desemmascarar les falsedats de l’extrema dreta. Els que es van trobar atrapats als transports sí que ho van passar malament, però, en general, els incidents van ser escassos i l’exèrcit no va haver d’intervenir tal com demanaven els que no creuen en la ciutadania.
Un altre exemple: la paciència dels catalans, entre d’altres, davant els desastres esperpèntics de la xarxa ferroviària des de fa dècades per falta d’inversió i planificació. Responsabilitat tant dels governs del PSOE com del PP.
La dreta no ha de promocionar la crispació, destrueix demòcrates i allunya molts ciutadans de la política i de les eleccions, farts de tants insults sense programa i de tanta corrupció provada des de fa trenta anys. Els casos de manipulació després de l’11-M i les corrupcions jutjades, com el cas Gürtel entre d’altres, desorienten qualsevol exemplaritat en l’ús dels fons públics de què intenten presumir. En això, tots els partits han de corregir els comportaments de manera dràstica. Mazón no ajuda el PP en la tasca i José Luis Ábalos tampoc al PSOE.
La dreta de Feijóo s’ha de ficar a Europa com ha fet Sánchez i seduir els inversors que no són màfia
La dreta, si pretén “obrir un principi”, ha de desenvolupar propostes alternatives i imaginatives, a més de liderar l’oposició sense grunyits. Com es pot resoldre el problema territorial, les mancances en infraestructures fonamentals o la relació estable amb les comunitats en què un cinquanta per cent se sent nació?
Necessitem que la dreta de Feijóo es fiqui a Europa com ha fet Sánchez, parli de tu a tu amb els líders i parlamentaris de tots els grups i sedueixi els inversors que no són màfia. Necessitem una dreta que dibuixi les idees de com impulsar la innovació, l’augment de la productivitat i la reindustrialització d’ Espanya sense que prioritzin els interessos financers dels falsos grups industrials. La política ha de pensar en les necessitats reals de la població a tots els racons de l’ Estat, al marge de la indústria turística que ja funciona pel clima, pel paisatge, per la cultura, per la professionalitat i per la participació dels treballadors migrants.
Què cal fer amb els migrants que treballen en allò que els nadius no volem fer? L’extrema dreta pretén repatriar aquests éssers humans tan necessitats com els que van fer les Amèriques. Qualsevol cap amb dos dits de front sap que són necessaris i que participen en l’excel·lent PIB aconseguit. Penso que cal donar-los cultura, educació i sous dignes. La baixa natalitat ho imposa.
Lee tambiénDescorrer un primer velo
La classe mitjana necessita bons llocs de treball i nòmines justes després d’una formació pràctica unida a la universitària. És imprescindible retornar l’esperança i la fortalesa a la ciutadania que no va de res i ho és tot. Les noves generacions necessiten feina estable, accés a l’habitatge, emancipació i estímuls per participar en la renovació del teixit productiu després de rebre suport mitjançant ajuts sense endolls ni parents als governs i sense haver d’omplir una paperassa burocràtica kafkiana.
Les elits de qualsevol signe polític han de cooperar si volen evitar l’emergència global que vaticina Slavoj Zizek. La il·lusió, la concentració i l’esforç són contraris a la precarietat de la modernitat líquida. Hi ha exemples. Pepe Mujica va saber passar de les accions violentes dels Tupamaros a governar l’ Uruguai. En els cinc anys com a president, va aconseguir augmentar l’economia un 5,4% anual, alhora que reduïa les desigualtats socials sense trampa.