Hi ha gent que desitja se cretament una altra apagada. Una de petita però radical, que no faci mal a ningú, sense víctimes en ascensors ni hospitals o trens, diuen entre dents. Són urbanites esgotades, que van amb autobús responent e-mails de feina mentre s’empassen un plàtan, envien watsaps amb tres amics i, de sobte, senten una esgarrapada de nostàlgia d’apagada. No trigaran a oblidar-la, com tot: el disc dur de la seva ment, sempre a rebentar, es queda sense emmagatzemament cada vegada més aviat. D’aquí unes setmanes, no quedaran ni les engrunes del record d’aquell 28 d’abril.
Però avui encara és possible evocar la sensació de lleugeresa d’aquelles hores. Aquell no-res feliç. Perquè la gràcia no va consistir només a no poder treballar, sinó també en la impossibilitat de fer plans per omplir aquell temps buit. En l’excitant desconnexió. Aquella cosa nàufraga. Aquell no assabentar-se de res, quina pau, aquell misteri, no saber què està passant ni a la cantonada. No poder veure-hi més enllà del nas. El nas de la teva parella, per cert, sempre ha sigut així? La seva cara, quines coses. Quant fa que porta aquest serrell? Llargs minuts mirant la cara de la gent. Les corbes al·lucinants de les seves orelles. El gerani del balcó. Un iogurt.
La desconnexió la podem practicar quan ens doni la gana, si més no en horari personal
Les persones que desitgen apagades ho fan secretament perquè s’avergonyeixen de l’assumpte. Es debaten amb si mateixes a l’autobús, intentant ordenar les idees tèrboles. “Desconnectat, el cos va notar l’alegria mamífera de baixar, per fi, del núvol a la terra”, es diuen. “No som una grua que pugui volar alegrement a tres mil metres d’ altura, durant dies, sense tocar terra”, pensen, després de buscar al mòbil l’ocell més volador i ja de passada respondre cinc watsaps i un e-mail i agafar hora al dentista.
Lee tambiénPer què no riuen
En l’apagada, el mico que portem dins, simplement, es va alegrar d’aterrar. Pobre bèstia. Va renéixer una mica. És normal que ara ens assalti a l’autobús, salvatgement, demanant la seva part. Que se’ns tiri al coll. Lluitem amb el plàtan. Però res d’això no té sentit, perquè la desconnexió la podem practicar quan ens doni la gana, com tothom sap, si més no en horari personal, que encara existeix. Es tractaria només d’apagar uns aparatets amb el dit. L’addicció psicotecnològica que ho impedeix és un altre capítol, que deixem als experts.