L’interès general i el bé comú –tots dos, objectius de la política democràtica– són incompatibles amb el solipsisme. Aquella forma radical de subjectivisme segons la qual només existeix allò del que és conscient el propi jo. La democràcia es declina en plural: nosaltres. No és només el terreny del jo individual, sinó, fonamentalment, del jo comunitari. “Nosaltres, el poble” són les paraules amb què, per exemple, comença la Constitució dels Estats Units. Nosaltres.
Aquesta primera persona del plural és decisiva, també, en el llenguatge polític. Per això –i a contramà de la renúncia cada dia més generalitzada– cal militar en la correcció política, en el llenguatge inclusiu. En el respecte verbal, avantsala de tots els respectes. Que acceptem que els fets no són falsos o veritables en funció de qui els mira o interpreta. Els fets, la veritat, no es poden subjectivar a l’extrem. La realitat no pot ser solipsista. El llenguatge ha d’il·luminar, no entenebrir.
“En el nostre temps, el llenguatge de la política s’ha contaminat de foscor i de bogeria. Cap mentida és tan basta que no pugui expressar-se tossudament, cap crueltat tan abjecta que no trobi disculpa en la xerrameca de l’historicisme. Mentre no puguem retornar a les paraules als nostres diaris, en les nostres lleis i als nostres actes polítics algun grau de claredat i de serietat en el seu significat, més s’aniran acostant al caos les nostres vides”, va escriure George Steiner.
El caos, aquell lloc del qual no és possible tornar perquè es desdibuixen totes les petjades, es perden totes les marques, s’alteren tots els ordres. On no hi ha sortida, ni marxa enrere. Per això, cal desconfiar dels enginyers del caos. Aquests dels quals ens alerta Giuliano da Empoli: “La fórmula dels enginyers del caos i dels nous líders polítics és ira més algoritme”. Una alerta democràtica.
Ara més que mai, la política que il·lumina i garanteix és l’únic poder dels que no tenen poder
Ara més que mai, la política que il·lumina i garanteix és l’únic poder dels que no tenen poder. La defensa il·lustrada, liberal, educada i temperada del que ens uneix, del comú, és el veritable espai de batalla democràtica. I la primera trinxera és el llenguatge. Si relativitzem l’insult verbal, la mentida pública i l’escarni digital, no hi haurà cap defensa possible. “Qui sap –diu Richard Palmer Blackmur–, és possible que el futur no s’expressi amb paraules (...) de cap mena, ja que el futur pot no estar il·lustrat en el sentit en què entenem o en què els últims tres mil anys han entès el terme”. Atents.
Lee tambiénDesolació
Els éssers humans són còmplices del que els deixa indiferents. Estem en un moment crucial. La combinació de caos polític, acceleració trepidant i xoc permanent ens atordeix i ens paralitza. Recuperar la paraula, protegir-la i cuidar-la són tasques polítiques i democràtiques. Inajornables. Comencem pels temps verbals. El jo és gairebé sempre tirànic. El nosaltres, un temps democràtic, per comunitari.