Un amor no correspost
Publica a The Nation , The Washington Post i The Guardian , entre d’altres; ser periodista era el seu somni mentre servia taules “i aguantava que algun client volgués tocar-me el cul”. Quan per fi va complir el seu somni, ser periodista, es va adonar que la seva vida amb prou feines havia millorat, treballava massa, no tenia vida social i pagava el lloguer amb dificultats. Com a experta laboral, es va preguntar què estava passant i va arribar a la conclusió, després d’un estudi exhaustiu, que amb això de fer el que ens agrada acceptem alegrement fer tasques que s’apoderen de les nostres vides. Ara tothom repeteix el consell atribuït a Ciceró: “Troba una feina que t’agradi i no treballaràs mai”; Jaffe desmunta aquesta lletania a Trabajar. Un amor no correspondido (Capitán Swing): “Fer el que t’agrada és una recepta per a l’explotació”.
Trobes una feina que t’agrada i així no treballes mai?
Tant de bo fos veritat! Darrere de l’amor a la feina hi ha una estafa.
Com ens han venut que treballar és realitzar-se?
Als nens els preguntem què volen ser de grans, i no ens referim a si volen ser bones persones sinó a quina feina volen fer; i aquesta pressió es va fent més intensa a mesura que creixem.
La feina en si mateixa ens ha de proporcionar plenitud, plaer i sentit?
Jo vaig començar a reflexionar sobre això quan vaig aconseguir la feina dels meus somnis: periodista, després d’anys de treballar de cambrera, dependenta i professora. Per fi podia exercir el periodisme, ara seria feliç!
I?
Doncs no, estic esgotada i continuo sense ni cinc. Com a periodista especialitzada en el món laboral vaig començar a parlar amb moltíssima gent que tenia una història semblant a la meva: “Vaig aconseguir la feina dels meus somnis i tot continua sent una merda”.
És el que hi ha?
Sí, treballar a preu fet i “si no t’agrada tinc 200 persones a la porta que matarien per la teva feina”. Aquesta expectativa és una forma de pressió i no una cosa que ens neixi de forma orgànica.
Qui ens ha explicat aquest conte?
Als anys vuitanta del segle passat es va començar a escriure sobre l’addicció a la feina com una malaltia, de manera que no fa tant temps que pensàvem que treballar tantíssimes hores era un problema.
Què va passar?
El mite de l’artista devot i famolenc ha passat als becaris no remunerats, als escriptors, als músics, als acadèmics precaritzats, als programadors informàtics i fins i tot als atletes professionals.
Aquella idea que ho fem perquè ens encanta.
Sí, i ens creiem especials. El que ha passat és que els tipus de feines en què no hi havia cap expectativa que ens agradessin, com treballar en una fàbrica, formaven una part molt més gran de l’economia.
La revolució industrial ens va portar a les fàbriques per guanyar-nos la vida.
I no perquè ens encantés. Al llarg de segles la gent va lluitar per aconseguir unes condicions de treball dignes, però aquelles feines gairebé ja no existeixen. Ara cada vegada veiem més gent treballant en el sector de serveis molt precaritzats.
I tant.
La realitat és que treballem més hores que mai, i la nostra disponibilitat es dona per feta. Tot això ens provoca estrès, ansietat i solitud. Estem esgotats, cremats, sobrecarregats i mal pagats.
Emocionalment esgotats al final del dia?
Totes les demandes de la feina fan que cada vegada tinguem menys temps i energia per connectar amb els altres. L’eslògan d’Amazon “Aconsegueix una feina repartint somriures” és un dels meus preferits.
Expliqui-m’ho.
La realitat és que porten una màquina enganxada al braç que mesura quantes vegades empaqueten alguna cosa en una caixa per hora, una pressió constant per accelerar.
Mentre somien amb una feina que els realitzi.
Sí, aquesta és la trampa; els Starbucks estan plens de llicenciats, i quan troben una feina millor ho donen tot, però la seva vida no millora. Fer el que t’agrada és una recepta per a l’explotació.
N’està segura?
Estem en una crisi de salut mental enorme i en una crisi de solitud, no hi ha un equilibri entre la vida professional i personal, la conciliació efectiva així és impossible.
Molts fan de l’amor a la feina la seva vida.
Pots gaudir de la teva feina, però és feina, i la feina no està dissenyada per fer-nos feliços sinó per fer guanyar diners a uns altres.
La riquesa es concentra en poques mans.
I a sobre pensem que s’ho mereixen... L’home més ric del món, Elon Musk, va heretar la seva fortuna, i Tesla no va ser una idea pròpia sinó comprada, s’envolta del millor, diners criden diners.
I la classe mitjana s’empobreix.
Estem tots massa esgotats per treure les guillotines al carrer.
En sentit figurat?
Per descomptat. Aquesta no és una situació que puguem solucionar a nivell individual, però a nivell col·lectiu podem decidir fer les coses d’una altra manera. I el més important és que no ens creguem que l’amor a la feina és el que ens reportarà la felicitat.
I els joves ho saben?
Estan començant a adonar-se’n. El meu consell és que conversin amb companys i amics sobre si treballar tant els fa feliços, perquè el sistema també ens diu que som nosaltres individualment els que ens sentim esgotats i infeliços, que el problema és personal.
