Jo vaig regular la cua dels gelats
Barcelona s’ha convertit en una meca del gelat i es multipliquen les gelateries de sabors inversemblants a les quals els donen prestigi les cues a l’entrada. Modèstia a part, jo vaig dirigir divendres a la nit una d’aquestes cues...
(La veritat és que volia quedar bé amb una amiga perquè, altrament, no hauria anat a una gelateria amb cua, però vaig suposar que guanyaria punts amb aquesta actitud juvenil).
Precisament en absència de la meva amiga, va aparèixer una empleada eixerida que em va lliurar una paleta de fusta en forma de vuit i la inscripció: “Aquí s’acaba la cua”, amb la missió d’allunyar els que hi arribessin i la promesa d’un gelat de franc. Després de descartar el primer impuls –donar un assot afectuós amb la paleta a la primera luxemburguesa que veiés–, em vaig posar seriós: jo era Clint Eastwood, l’autoritat.
La tasca semblava lògica perquè tancaven a mitjanit i a dos quarts de dotze –hora de l’encàrrec– la cua encara creixia. Es tractava, simplement, de mostrar la paleta i avisar: després de nosaltres, ningú.
Em van donar una paleta (“Aquí s’acaba la cua”) i una missió: ser Clint Eastwood gelater
Mentre els que hi arribaven eren homes i lletjos no hi va haver cap inconvenient i ningú va insistir (els hauria clavat la paleta als morros). La missió va començar a torçar-se amb una parelleta. La jove es va posar moixa perquè solia venir amb el seu pare a buscar aquests gelats. Vaig deixar que es colessin.
La cua avançava poc. El flux anava a més –malgrat els meus precs– i dues italianes es van rebotar, ignorant l’autoritat que em conferia la paleta.
Em van venir els dubtes. Potser m’havia convertit en un sequaç a sou (gelat de franc a canvi de deixar d’altres sense gelat)?
– Home, soc fan seu!
Així em va saludar un senyor lector acompanyat de la família –nombrosa– que s’unia a la cua. Vaig tenir un rampell d’integritat: em sap greu, però la llei és la llei...
La cara dels fills va denotar escassa, nul·la admiració i vaig suggerir cedir el pas només al patriarca i que demanés per tots per evitar que una turba de damnificats per negatives anteriors em prenguessin la paleta.
Mitjanit, hora de tancament, i últims retardats. A punt de lliurar la maleïda paleta, un gai sector ós va esquivar la meva ordre: “Vaig amb vosaltres i llestos!”. I encara em va tocar dir que no a una altra parella. Que dur que és ser el Clint Eastwood del gelat!