Si el retrobament a l’estudi de Manolo García i Quimi Portet fa dos anys va ser un Desbarajuste piramidal, és lògic que la tornada d’ El Último de la Fila als escenaris sigui una trobada d’amics, “una cosa puntual per sortir de festa, un cap de setmana de disbarat”. Així defineix el vocalista, reunit a Madrid amb el seu veterà company, la gira que la pròxima primavera els tornarà a portar a grans escenaris, incloent-hi el Lluís Companys barceloní, per interpretar una vegada més els temes que van convertir en immortals als anys vuitanta i noranta.
Ajustos
Anirem a l’arrel de la cançó, a tot estirar canviarem de to per comoditat”
Quina experiència tenen amb els grans estadis?
Quimi Portet: Només hem fet dos grans estadis, el d’ Amnistia al camp del Barça, el 1988, i el concert amb Sopa de Cabra en defensa de la naturalesa a l’ Olímpic, el 1990. Però hem fet molts grans concerts de 12.000, 15.000, 18.000 persones. L’únic canvi és tecnològic, l’equip és més gran, hi ha més llums. Ens amoïna més que es venguin les entrades, perquè veiem tot el món molt motivat, però són moltes entrades, i som uns paios que no toquem des del 1996.
Va ser idea vostra fer una gira de grans estadis?
Q.P.: Tothom va tenir la mateixa idea quan vam pensar a fer aquests concerts.
Manolo García: No volíem fer una gira de 50 nits, sinó una cosa puntual, una trobada d’amics que queden per anar de festa un cap de setmana de disbarat. I aquest serà el nostre disbarat, només que hi afegirem molta més gent. Però la festa no pot durar mesos, ja veurem si més endavant fem una altra festa, seria magnífic. La idea era concentrar concerts, fer-ne vuit o deu, i fer-los en grans espais, perquè si fas una gira petita, es podria quedar gent al carrer, i això tampoc t’agrada. Es va fer un càlcul i va quadrar així.
Recuperen la formació completa d’ El Último de la Fila.
Q.P.: Venim amb tota la banda, Ángel Celada a la bateria, Antonio Fidel al baix, Juan Carlos García als teclats, percussió, veus i bateria i Josep Lluís Pérez i Pedro Javier González a les guitarres. Tothom ha estat molt content de reunir-se, amb El Último de la Fila ens ho vam passar molt bé fins a l’últim minut que vam estar junts, i amb els músics va ser una sensació molt agradable, per això ha estat fàcil reunir-los. He de dir que amb aquests músics hi hem continuat col·laborant de manera màgica i raríssima, no s’ajuntarà una gent que no s’han vist ni han tocat perquè ho hem fet moltes vegades. Al disc Historia de una banda [2015] hi eren tots, aquests músics són la nostra primera opció sempre.
Han començat a treballar en noves cançons?
M.G.: Alguna cosa hem començat a fer, no gaire encara, però sempre fa gràcia estrenar alguna cançó nova. De tota manera, el gruix del concert és el que la gent coneix i vol cantar, i el que nosaltres també volem cantar. Cançons nostres que ens agraden, de què estem orgullosos perquè ens han portat fins aquí. No hi haurà sorpresetes de sortir amb un ciri trencat o fer solos interminables.
Q.P.: No farem jazz.
M.G.: Ni jazz ni blues, tocarem Sara , Aviones plateados , Lápiz y tinta i Insurrección , el que la gent s’espera i nosaltres també, perquè funciona. Això sí, hi haurà alguna petita sorpresa, però el bloc serà el que la gent s’espera i nosaltres també.
Faran un gir als temes?
Q.P.: Anirem a l’arrel de la cançó, a tot estirar canviarem de to per un punt de comoditat. No elucubrarem amb els temes, això ho fem quan gravem amb en Manolo, perquè és divertidíssim i una obligació a l’estudi. Però tal com fem aquests concerts, pensant en nosaltres i en la gent, intentarem anar a l’arrel, identificar què va fer que aquesta cançó tingués aquest so cru que la feia incendiària.
M.G.: La bona notícia del que diu en Quimi és que, per qüestions lògiques d’edat, les tocarem amb més pòsit, més mesura, amb el ritme més assentat.
Q.P.: Menys esverades.
Aleshores sí que hi haurà canvis.
Q.P.: Només de matís, rebaixar un to o abaixar la velocitat. Si amb 28 anys tocàvem a tota velocitat, aquesta cançó guanyarà quan l’abaixem quatre punts. Agafarà una posició sonora molt més assentada. Els canvis seran per bé, però ningú no els notarà, seran les mateixes cançons.
Hi ha temes que els avorreixin o que hagin redescobert?
M.G.: Redescobrir alguna cançó pot ser, però avorrir-nos mai.
Q.P.: És impossible, perquè els acabes agafant estima. A part, en el cas d’en Manolo i meu, són cançons que ens han canviat la vida. Seríem uns desagraïts si agaféssim tírria a una cançó que ha agradat tant a la gent i que ha funcionat tan bé. Una cançó teva, que l’has feta tu amb en Manolo i que t’ha permès ser un professional a aquests nivells, no tens cap dret a agafar-li mania, series una persona molt pedant. A més, fer una gira 2026 d’ El Último de la Fila i pixar fora de test, amb ximpleries que ens hem inventat ara, no s’entendria.
M.G.: Seria una malaptesa.
Bob Dylan ho fa.
Q.P.: Però Bob Dylan està fent la seva carrera, no és una tornada.
Es continua repartint igual el treball musical, ocupen els mateixos papers?
Q.P.: No sabem quins papers tenim. Hi ha una part lúdica, irresponsable i infantil en la nostra manera de treballar que no requereix cap mena d’organització. Només volem que la cançó prosperi perquè ens ho passem bé; un dia un està supermotivat i fa una cosa, i l’endemà és l’altre qui està motivat i en fa una altra. Tot i que també pot ser que un altre dia tots estiguem molt motivats i ho esborrem tot, poden passar mil coses quan treballem.
Les seves carreres en solitari queden aturades?
Q.P.: Jo l’esgoto fins al febrer perquè ja tenia moltes coses contractades.
M.G.: A l’octubre o al novembre trauré un disc nou que ja tenia emparaulat amb la discogràfica. Però crec que no faré concerts de promoció, concentraré l’energia en la gira.