Aquesta és l’ocasió de repetir la frase més plagiada:
la situació no és greu, però és alarmant. No és greu, perquè el sistema no està en fallida, la banca tampoc i Puigdemont ha caigut en la seducció màgica de Pedro i està convençut que ha estat Feijóo –qui, si no?– el culpable que els idiomes català, gallec i eusquera no siguin ja oficials a les institucions europees. Amb la qual cosa podem conti-
nuar sense aquella minúcia dels pressupostos i sense lleis noves i Sánchez pot fer com si governés. La situació no és greu i, per tant, no justifica que Feijóo posi tanta fe a exigir la retirada de Sánchez per combustió a la pira funerària del poder. Puigdemont continua sent el seu àngel de la guarda.
La situació, però, és alarmant per
tot el que s’ha publicat en una setmana en què el Govern legítim de l’Estat
ha estat acusat de mafiós; la premsa,
especialment la conservadora, ha estat dominada per la paraula corrupció ;
un dirigent del partit governant s’ha fet aforat a si mateix de manera escandalosa i rep el suport de la Moncloa; el poder polític sembla incapaç de frenar totes les insídies que es diuen a propòsit
dels ministres, i aquests s’esgoten en
el recurs a les perversions i perills de l’extrema dreta i en el lacrimogen missatge que “van contra nosaltres”. Dir que no assistíem a un espectacle semblant des dels Episodios nacionales de Galdós no sembla pas una exageració.
L’èxit més gran de Sánchez és que la societat viatja i omple hotels, però sembla políticament anestesiada
Dit això, escriguem sense cap de
les actituds més freqüents a l’ Espanya d’avui: sense rancúnia, sense falsa benevolència ni ànim de confrontació. Parlo, primer, del cas Leire Díez, ja conegut com a cas Lampista . Hi ha un fet indiscutible: els enregistraments publicats per El Confidencial existeixen. No estem davant una ficció. És a dir, que hi va haver una iniciativa per destruir la persona, la institució policial i el fiscal que casualment investiguen presumptes delictes de persones pròximes al senyor president. I hi ha tres possibilitats: que la senyora Díez hagi actuat pel seu compte per fer un servei passional al partit; que hagi percebut un ambient de revenja a les files del PSOE i hagi volgut posar-se al capdavant de la revolta, o que algun superior, de la Moncloa o de Ferraz, li hagi encarregat d’organitzar aquesta revenja.
Igual que en l’apagada o els contratemps ferroviaris, “totes les hipòtesis estan obertes”. I fins ara no s’han donat prou explicacions, suposant que se’n puguin dir explicacions. La progresfera ha de saber que en aquest episodi s’hi juga molt més que en qualsevol altre dels escàndols coneguts i també ha de saber que això no s’arregla amb la tàctica tan gastada com previsible de denunciar conspiracions. Si el debat polític en qüestions tan serioses es limita a passejar fantasmes fabricats en gabinets d’imatge, és que el PSOE ha perdut olfacte i sensibilitat.
La militant socialistaLeire Díez
Qui ha d’estar agraït a Leire Díez és Miguel Ángel Gallardo, l’home que també per patriotisme va deixar el poder de la Diputació de Badajoz per ocupar un modest escó a l’ Assemblea d’Extremadura. No és exactament corrupció en el sentit econòmic; però sí que ho és en el sentit d’abús del poder. Com va recordar Félix Bolaños, el graciós episodi de Gallardo no és delicte i l’aforament no és impunitat. Però és indecent i incrementa aquesta indecència el fet que tot sembli –i potser sigui– un arranjament per beneficiar el president del Govern per la plaça del seu germà.
Les portaveus governamentals –totes les ministres que es presentaran a les eleccions autonòmiques– obeeixen al mandat ja esmentat, que ha de ser bíblic per l’obediència de complir-lo: només les coses bones són obra del Gabinet; totes les dolentes són responsabilitat de Feijóo; Sánchez no ha estat els anys que ha estat a la Moncloa, sinó que és un nouvingut que pateix la difícil situació heretada de Feijóo a Espanya.
I la societat? L’èxit més gran del PSOE sanchista és que la societat viatja, fa ponts, omple hotels i concerts, però políticament sembla anestesiada. D’entrada, no té representants per garantir una moció de censura. El 8 de juny demostrarà si té tantes ganes de tombar Sánchez com suposa Feijóo. Molts governs han caigut per una revolució, però pocs per una manifestació.
De tota manera, no se’n refiï, senyor Sánchez: l’enquesta d’ Ipsos per a La Vanguardia ha detectat irritació: pel 41% dels consultats, la política és el problema principal d’aquest país. Molt per sobre de l’habitatge, que ja és dir.