Una família, aparentment normal, acaba de descobrir que ha estat quinze anys fent-se amb una persona que té alta discapacitat visual. No s’havien adonat que la dona que treballava a casa seva, dos matins a la setmana, no hi veia tres dalt d’un ruc. Curiosa expressió equina, per cert, envoltada de rumors i misteris tèrbols: n’hi ha prou amb un cop d’ull a internet per descobrir que ningú no sap de qui era aquest ruc, què li passava ni quines tres coses no visibles devia portar a sobre, si és que portava res. Però dèiem que aquesta família no s’havia assabentat que la seva treballadora es movia a les palpentes per la casa, en un món borrós, difícil d’imaginar. La notícia que ara ven cupons, en una paradeta de l’ONCE, ha estat una garrotada.
Cal dir que la dona, migrant romanesa, en la seva incansable lluita per guanyar-se la vida netejant cases, dissimulava. Amb un instint de supervivència bestial, es movia amb fluïdesa entre cuines, salons o banys. No se la va veure ensopegar amb cap moble, ni caure per cap escala. La família, naturalment en xoc, en un esforç per reproduir els fets, recorda ara les muntanyes de borrissol que creixien a les cantonades, les esquitxades al mirall del lavabo que es mantenien d’una setmana a l’altra, les camises planxades arrugadíssimes, els coberts que apareixien a la galleda de les escombraries, confosos entre ossos de pollastre o pells de taronja. I potser, també, un vel, un suau estrabisme, misteriós, inabastable, als ulls de l’alegre treballadora que va acabar sent la seva amiga.
No se la va veure ensopegar amb cap moble, ni caure per cap escala
No van perdre el contacte quan va aconseguir trobar feina com a fisioterapeuta, el seu veritable ofici. I només ara s’entén per què va haver de deixar, poc després, la clínica de massatges, indignada, quan els amos la van posar a portar també el calendari de cites i pagaments a l’ordinador; aquella mania empresarial d’estalviar-se treballadors, empenyent el personal més fràgil a sumar tasques per a les quals no està capacitat. Ves a saber què devia veure la pobra dona a les quadrícules de la pantalla, amb la seva ceguesa secreta, silenciosa.
Lee tambiénUn mico a l’autobús
“Per fi em van concedir la discapacitat visual i ja fa tres mesos que venc cupons”, ha comunicat de sobte per telèfon amb naturalitat, alegria i accent romanès. La família, sumida en el desconcert, es pregunta, com és lògic, qui és la cega aquí.