Shakespeare escriu a La tempesta que el passat és un pròleg que, sovint, ens permet intuir el que ens espera en el futur. L’autor considera la història com un llibre en el qual podem reconèixer en els errors pretèrits els mals que han de venir. El filòsof George Santayana, un madrileny de Harvard, que es va convertir en una de les grans figures del segle XX segons la revista Time , és qui va fer la manifestació més rotunda a La vida de la razón: “Aquells que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-lo”.
La presidenta de les Illes, Marga Prohens
No podem convertir la memòria en un gran cementiri. A Espanya ha costat temps i esforços aprovar en democràcia una llei de Memòria Històrica, perquè causava incomoditat a la dreta més conservadora per la seva complicitat o per la seva nostàlgia amb el franquisme. L’hispanista britànic Paul Preston va declarar al seu dia que era un despropòsit que no hi hagués un cens nacional dels morts de la Guerra Civil, ni tan sols un pressupost per a les proves d’ADN per recuperar les restes d’afusellats que romanien a les cunetes.
Va caldre esperar que un president com José Luis Rodríguez Zapatero aprovés el 2007 una primera llei de Memòria Històrica, per posar en relleu el reconeixement dels vençuts a la guerra i recordar la injustícia del seu silenciament oficial. Era sobretot un deure moral. No es tractava de remoure ferides, sinó de rescabalar els perdedors.
Vox sempre imposa derogar els compromisos de memòria històrica en els seus pactes amb el PP
Però resulta significatiu que cada vegada que el PP necessita els vots de Vox per governar o aprovar uns pressupostos, els populars es vegin obligats a derogar les lleis autonòmiques en matèria de memòria. L’últim cas l’hem vist la setmana passada, quan hi va renunciar la presidenta balear, Marga Prohens, per imposició de la dreta extrema. Prohens va argumentar que la qüestió era irrellevant perquè el Govern central ja manté una llei vigent al respecte.
Lee tambiénDe decent no es presumeix
Borges afirmava que som la nostra memòria, que definia com “aquell munt de miralls trencats”. Però encara que trencats, ens permeten percebre el que vam ser, encara que a alguns els incomodi l’imatge que els retornen els trossos de cristall.