Fa 326 dies un gol d’ Oyarzabal sotmetia Anglaterra i confirmava Espanya com la potència continental més important. Aquella inoblidable nit, a les entranyes de l’estadi Olímpic de Berlín, la festa va ser llarga. La música que posava Lamine Yamal se sentia per tots els passadissos gràcies al seu enorme i ja icònic altaveu. Tots ballaven. Gairebé tots, perquè els més veterans brindaven el protagonisme als joves, conscients que és una generació que ha vingut per quedar-se. Ara, el destí els ha tornat a Alemanya, a la Selva Negra, a prop d’on van estar concentrats un mes l’estiu passat amb rumb al títol. I també ara afronten un dels reptes més grans que existeixen. Perquè ja ho va dir De Musset fa dos segles: el més difícil no és arribar al cim, sinó mantenir-s’hi.
La selecció de De la Fuente mesura forces aquest vespre a l’Stuttgart Arena, el mateix escenari on un cop de cap de Mikel Merino va tombar Alemanya mateixa als quarts de final de l’Eurocopa, a una altra potència com França, amb la qual també es va batre en duel a les semifinals l’any passat, amb un gol de Lamine Yamal per al record. Aquesta vegada, el paraigua serà el de la Nations League, i el premi, disputar una nova final, diumenge a l’Allianz Arena de Múnic.
L’hegemonia de la roja torna a posar-se en joc. No en va, des que Luis de la Fuente va aterrar a la banqueta nacional, ha guanyat els dos títols disputats: una Nations i una Eurocopa. Així doncs, toca defensar el títol en aquesta final four dibuixada al sud d’ Alemanya. I una França amb aires renovats gràcies als èxits d’un Paris Saint-Germain molt bleuserà un rival de categoria.
Precisament, la importància del PSG a l’equip francès és un dels aspectes que marca el partit. Després de guanyar la Champions, els futbolistes de Luis Enrique han transitat de celebració en celebració, i els implicats en aquesta Nations League han arribat més tard a les concentracions. Fabián, per exemple, no hi arribava fins dimarts a Las Rozas –els seus 25 companys hi eren des de dissabte– i caldrà veure si li dona per entrar a l’onze (és peça bàsica). Però és que al bàndol gal, com és normal, la incidència de la Champions és molt més gran. Dembélé, Doué, Zaïre-Emery, Barcola i Lucas –més els interistes Pavard i Thuram– pràcticament s’acaben de posar a les ordres de Deschamps i, tot i que molts són titulars habituals, el veterà tècnic haurà de fer diversos ajustos per afrontar la revenja contra Espanya.
Pel que fa a la selecció espanyola, De la Fuente torna a afrontar el desafiament de suplir tant dins com fora del camp les absències de Rodri i Carvajal, que no s’han recuperat a temps i són dues peces fonamentals en tots els àmbits per a la roja actual. Són dos forats que el seleccionador està suplint com millor pot i sap, especialment el de Carvajal, sense un suplent clar, ja que el migcampista Zubimendi és l’indiscutible número dos després de l’actual Pilota d’ Or.
Al contrari, la joventut que impera al vestidor i els estómacs famolencs d’èxits continuen sent la gran carta d’ Espanya. Per descomptat, amb Lamine Yamal al capdavant. El blaugrana, amb 17 anys i ja a les travesses per lluitar per la Pilota d’ Or, té una bonica batalla per entaular cara a cara sobre la gespa de Stuttgart amb Dembélé, a priori el favorit per guanyar el tan preuat guardó individual. De motivació no li’n faltarà al jove talent de Rocafonda, que acaba de renovar amb sou d’estrella al Barça i a un mes de convertir-se en major d’edat, i que continua saltant-se qualsevol pas natural de la vida amb una naturalitat sorprenent.
