Polaritzar vol dir bloquejar. I, ara, en tenim la prova. Un evident clima de tensió política s’està traduint en una paràlisi que afecta totes les institucions. El Parlament no legisla; només hi ha temps per a l’insult i la desqualificació. L’acció de la justícia es posa en qüestió en tot allò que no coincideix amb els interessos de cadascú. No hi ha ni límits per les acusacions creuades, encara que no tinguin més fonament que el propi interès en destruir l’adversari. Perquè d’això es tracta: destruir l’adversari. Convertir-lo en enemic. Carregar contra ell totes les responsabilitats, sense necessitat de justificació de cap mena. Els que volien això, ho estan aconseguint; els que no ho volien, no tenen prou força per evitar-ho.
Una imatge de la conferència de presidents de Barcelona
I ara, tot s’hi val. Emparant-se amb la Constitució, no fan altra cosa que negar-la; en el millor dels supòsits, ignorar-la. Sense cap mena de pudor de retornar als vells anatemes que negaven el pluralisme, la diversitat i el respecte a la diferència, visió contra la qual la Constitució es volia constituir en resposta. La confrontació agra i sense límits està de tornada, i això no és una bona notícia; ni, fins i tot, per als que creuen que els hi convé. En aquest joc tots, absolutament tots, hi perdem.
Una conferència de presidents de comunitats autònomes no ha d’ésser, necessàriament, un escenari d’unitat. Hi pot haver discrepàncies –i és bo–. Però quan tot va malament, fins i tot en les formes, és evident que els interessos dels ciutadans no s’han tingut en compte.
Perquè els problemes hi són. Les grans magnituds econòmiques van bé, però el problema de l’habitatge, per exemple, és greu i, com que serà llarg i gens fàcil de resoldre, s’hauria de començar com abans millor. El finançament de les comunitats autònomes està impedint que moltes puguin fer front, eficaçment, a
les responsabilitats que les seves competències els plantegen. Hi ha criteris diferents; és lògic. Però no hi ha possibilitats d’avançar gens ni mica? Resulta difícil d’acceptar.
Limitar-se a intentar destruir l’adversari no ens porta enlloc; i si ens hi porta, no és el millor futur
Certament, quan l’objectiu perseguit és purament demanar la dimissió del president del Govern espanyol, qualsevol petit acord està prohibit. Però això no es correspon amb el paper que una conferència d’aquesta naturalesa ha d’assumir. El joc polític té altres escenaris; per exemple, el mateix carrer, com ho ha demostrat la darrera concentració d’uns simpatitzants del PP a Madrid. Però una conferència de presidents és una altra cosa i així s’ha d’entendre, acceptar i respectar. I fins i tot sentint llengües que la llibertat ens va retornar com a patrimoni de tots.
Es dirà –ja es diu– que el diàleg és difícil quan les discrepàncies són tan notòries. Però aquest és el cost de la llibertat. Res tan legítim com preservar la pròpia identitat ideològica. A vegades les diferències estan en la base dels problemes, no en les característiques puntuals. Però el sentit i la responsabilitat institucional ofereixen marge suficient per expressar la discrepància des de la coincidència puntual.
Lee tambiénDe la necessitat, virtut
Sobretot quan el món viu conflictes que ens afecten també a nosaltres i ens reclamen d’enfortir-nos en tot allò que podem afrontar conjuntament. Deixar-nos arrossegar per la conflictivitat del món, Trump inclòs, no és la millor manera de servir els nostres ciutadans. Caldria tenir-ho en compte. La feblesa interna ens dificulta fer front a la inestabilitat internacional. Insistim, cal tenir-ho en compte.
En tot cas, és el moment de posar damunt la taula programes i projectes concrets, clars, motivadors. No es tracta que no guanyi l’altre; es tracta de guanyar per fer això o allò. ¡I, mentrestant, buscar escenaris de coincidències puntuals que posin de manifest el valor del que seria poder fer “tot el programa”!
No cal ni és convenient imitar el trumpisme. Ara el que cal és recuperar els millors exemples i moments de la nostra pròpia història. Aquests moments els han escrit opcions diferents, però que van saber trobar en bases compartides l’espai per afirmar i dur a terme la seva proposta pròpia i específica. Limitar-se a intentar destruir l’adversari no ens porta enlloc. I si ens hi porta, segur que no és el millor futur. Ens hi juguem molt.