L’OTAN ha celebrat a la Haia, ciutat natal de l’actual secretari general, Mark Rutte, la cimera més important i polèmica des de la guerra freda. Una cita que, després de la pressió del president dels Estats Units, Donald Trump, per aconseguir un augment de la despesa militar del 5% del PIB, s’ha tancat amb un acord que complau el republicà, la qual cosa no va evitar que llancés dures amenaces a Espanya per no assumir aquest compromís.
L’objectiu principal d’aquesta cita atlantista era que Trump no la rebentés (com va fer en part amb la cimera del G-7 al Canadà), que tornés a casa content amb els resultats i que continuï mantenint el seu compromís amb la defensa i la seguretat transatlàntiques. Per aconseguir-ho, Mark Rutte, sempre servil per complaure l’ inquilí de la Casa Blanca, com es va veure en el seu missatge previ a la cimera, la va limitar a una única sessió de treball (Trump odia les cites multilaterals de diversos dies i els discursos llargs), va relegar el debat sobre Ucraïna a un segon pla, convidant el president Zelenski –que ahir va tenir una bilateral amb Trump– només al sopar protocol·lari de dimarts, i ha aconseguit que el desig o l’exigència de Trump d’apujar la despesa de defensa fins al 5% del PIB fos aprovat. Tot per calmar-lo i que la reunió no acabés en desastre.
La proposta de Rutte d’una pujada del 5%, amb un 3,5% dedicat exclusivament a la despesa militar i un 1,5% a seguretat i ciberdefensa, s’ha aprovat com a orientació estratègica per al 2035, revisable el 2029, però amb fórmules flexibles que permeten interpretacions sobiranes, obligades pel desmarcatge de Pedro Sánchez. Així, se substitueix el compromís vinculant per una redacció ambigua que parla d’“aliats” compromesos a avançar cap aquest objectiu, sense imposar el compliment immediat.
El republicà anuncia represàlies comercials pel rebuig de Sánchez de la despesa del 5% en defensa
Espanya ha estat a l’ull de l’huracà i s’ha quedat sola defensant la seva posició. Al final, Pedro Sánchez s’ha afegit a la declaració després d’obtenir una carta de Rutte i aquesta certa ambigüitat en la redacció del text, de la qual es desprèn que no l’obliga a assumir el compromís del 5% en ferm. Espanya ha obtingut una flexibilitat que li permetrà dedicar-hi un pressupost més baix. Sánchez insisteix que per complir amb la part de les capacitats militars que li pertoquen, Espanya només necessita gastar un 2,1% del PIB, i no el 3,5%, sense que això posi en dubte el compromís i les obligacions que té amb l’OTAN. Per Sánchez, aquest percentatge és “suficient, realista i compatible” amb el model social espanyol. Malgrat això, Rutte va reiterar ahir la convicció que Espanya haurà d’arribar el 3,5%. “Estem d’acord a estar en desacord”, va afirmar després de la cimera.
Molts països aliats van expressar malestar per la posició del president espanyol, que va optar per mantenir un perfil discret durant la reunió, allunyat de Trump. Tots dos es van ignorar i ni tan sols es van saludar. “No he tingut l’ocasió de poder saludar-lo ni poder intercanviar unes paraules amb ell”, va afirmar Sánchez, de qui els aliats entenen que ha buscat un vestit a mida –“excepció”– que resulta insolidari, injust per a la resta i que soscava la unitat dels socis.
Menys subtil, Trump no va dubtar a llançar una amenaça directa a Espanya. “És l’únic que es nega a pagar”, va dir en una roda de premsa. “Farem que paguin el doble –va declarar–. És tremend el que han fet. És l’únic país que no ho pagarà tot, es quedarà en el 2%. La seva economia va molt bé, però podria esclatar en qualsevol moment. Ens ho tornaran en aranzels perquè no deixaré que això passi”. “Negociaré directament amb Espanya. Ho faré jo mateix. Pagaran”, va afirmar categòric i desafiador el president dels Estats Units. La crisi oberta entre tots dos països, en un moment certament delicat, és sens dubte seriosa i obre un escenari preocupant.
Rendida al líder dels Estats Units, l’OTAN aprova el percentatge per complaure’l
Un objectiu de despesa en defensa del 5% del PIB és extremadament ambiciós i podria transformar les societats europees: per a molts governs, la justícia social i
l’estabilitat econòmica han estat prioritats absolutes, però en el futur es podrien centrar a enfortir
les seves capacitats militars i aconseguir més independència dels Estats Units.
El resultat final d’aquesta cimera depenia de l’humor del president dels Estats Units. Aprovada la declaració final, Trump
–que ahir es vantava del seu èxit parlant d’una “victòria monumental” dels Estats Units– podria obrir la porta a una OTAN més robusta i cohesionada sobre el principi de corresponsabilitat en la despesa. Si se n’hagués desmarcat, la imatge de l’ Aliança Atlàntica hauria patit un revés demolidor. És el preu que els països aliats han decidit pagar, tot i tenir un cost econòmic inassumible per a la immensa majoria.