Ramón Balaguer i Miquel Rovira són els protagonistes de les novel·les L’últim home que parlava català (2009) i El melic del món (2013) de Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954). Balaguer és autor de la novel·la Temperatura variable , escrita “en castellà d’estar per Barcelona” (una definició que trobo immillorable i que jo també faré servir a partir d’ara), que s’aguanta a les llibreries i que va tenir un Premio Nacional d’Espanya amb connotacions polítiques. Mentre que Rovira és un escriptor en català, autor de L’últim home que parlava català i d’un assaig sobre els catalans, que Balaguer li va editar una temporada que dirigia una col·lecció d’assaig en català tot i ser un autor en castellà –paradoxes d’estar per casa–.
Balaguer i Rovira han esdevingut personatges tragicòmics d’una sèrie que permet seguir la transformació de Barcelona: des dels inicis de la gentrificació al Born fins a l’acceptació optimista de la Vila Olímpica, amb una deriva cap al món literari, amb la misèria estructural, els editors apàtics, els avançaments espaterrants i des de fa poc –i amb gran èxit– els tallers d’escriptura creativa.
A Ramón Balaguer n’hi han encarregat un, que introdueix en el llibre una línia autoreflexiva, sobre personatges i arguments, començaments, desenvolupaments i finals. L’altra línia autoconscient és el procés d’escriptura de la novel·la de Miquel Rovira, que es dirà La guerra dins la guerra (el mateix títol del llibre que tenim a les mans) i que tractarà dels Fets de Maig de 1937 quan anarquistes i comunistes es mataven pels carrers.
Aquest desdoblament (català-castellà, independentista-unionista) m’ha fet pensar en les últimes novel·les de Baltasar Porcel. La diferència és que ni Balaguer ni Rovira són Casajuana. En lloc d’agafar elements autobiogràfics (que segur que n’hi ha: sempre n’hi ha), Casajuana utilitza aquest personatge desdoblat per objectivar la seva visió de Catalunya. Aquest cop els fa jugar amb un tercer personatge, Chantal, una noia quebequesa, vint anys més jove, que ha vingut a Barcelona per estudiar les dones a les Brigades Internacionals.
Suposo que a Casajuana –que n’és professionalment: va ser ambaixador d’Espanya a Londres entre moltes altres coses– no li molestarà si dic que és diplomàtic. Les seves novel·les són entenimentades, sibil·lines, contraargumentades. Per exemple: Chantal, ha llogat un pis de 300 metres a la Vila Olímpica a una coneguda que ha marxat de viatge i sap explicar perquè el barri li sembla tan còmode i troba que s’hi viu tan bé. Hi ha una pàgina en la qual Ramón Balaguer proposa escriure un Diccionari de les idees rebudes sobre Barcelona amb definicions de turista, rehabilitació d’edificis i comerç que tanca. És molt bo.
Algunes de les escenes principals del llibre tenen lloc en classes, sopars i copes. És una mena de banquet, on es debaten temes molt diversos. Començant pels Fets de Maig: la República se n’hauria sortit si comunistes, troskistes i anarquistes no s’haguessin dedicat a estossinar-se? Se n’haurien sortit els partits independentistes el 2017 si no haguessin anat a estira-cabells? Hi ha una altra guerra dins la guerra, menys visible, que és el paper de les dones al segle XX.
Chantal, que és una noia que viu de manera lliure les seves relacions sentimentals i sexuals, introdueix –sense recepta– els casos d’Eileen Blair i de les botes militars de George Orwell, de Micaela Feldman que va dirigir una columna del POUM, i de la fotògrafa Gerda Taro. La guerra dins la guerra funciona de meravella. És com una comèdia de Woody Allen, divertida, gens forçada, contemporània, amb una reflexió sobre la Història i sobre l’art de narrar.
Una de les coses que m’agrada més la manera de desenvolupar l’argument de la novel·la de Miquel Rovira, que al principi fluixeja i cada cop és més interessant fins que, marejat per l’un i l’altre, potser es complica massa. Si és volgut, és un 10.
Carles Casajuana La guerra dins la guerra Proa 272 pàgines 18,52 euros