El Tribunal Constitucional ha avalat la llei d’Amnistia. I això vol dir que, des d’un punt de vista legal, els catalans dividits durant el procés independentista i els espanyols enfrontats per la mateixa raó, ens donem una segona oportunitat. Podem tornar a començar de zero. Amnistia és una paraula d’origen grec que vol dir ‘oblit’. Tot el que ha passat en uns anys de grans i laberíntiques tensions, tots els errors dels uns i dels altres, tots els excessos verbals, tots els abusos de poder, les vulneracions de les lleis i les severes condemnes, tot això ha quedat legalment oblidat.
Ara bé, només fent un cop d’ull al que es diu a les xarxes i als mitjans de comunicació, ja es veu que en el cor de molts ciutadans de totes les tendències encara hi ha ressentiment, retrets, malestars i odi, molt d’odi. A Espanya ara mateix hi ha un afany volcànic, una incansable explosió de visceralitat. Per això m’entesto a subratllar, tot i saber que no seré escoltat, que el Tribunal Constitucional, donant per bona l’amnistia, ens convida a esborrar també dels nostres cors i ments els mals records, els retrets, les decepcions, les rancúnies, les agres discussions que ens van dividir. Girem full d’una vegada! Donem-nos els uns als altres l’oportunitat de tornar a començar!
Girem full d’una vegada! Donem-nos els uns als altres l’oportunitat de tornar a començar!
El Constitucional és el màxim intèrpret de les nostres lleis. Els seus membres canvien de tant en tant: són les regles del joc. Al principi de la democràcia, un TC va aturar una llei d’harmonització. Responent al període aznarià, un altre TC va tombar un estatut d’autonomia de Catalunya que havia seguit, fil per randa, els passos que marca la llei per canviar les coses. Aquella decepció va marcar el principi d’un procés en el qual es van cometre tota mena d’errors i excessos, repartits entre tots els partits polítics, malgrat que només uns van ser condemnats durament pel Tribunal Suprem.
L’actual TC ha decebut uns altres sectors polítics i territorials. Sembla que aquests nous decebuts vulguin començar ara el seu particular procés de deslegitimació del tribunal i, per tant, de les regles del joc. No en tenim prou d’aquest tòxic camí? Ens deixarem arrossegar per l’espiral de confrontació fins a l’abisme?
L'obra “El abrazo”, de Juan Genovés en 1976
Si ens deixem atrapar pel ressentiment i l’odi, quedarem ens mans d’aquest odi i només ens farem mal els uns als altres. Des dels noranta que ens estem fent mal. Dels quasi 50 anys de democràcia a Espanya, n’hem tingut uns 30 de tòxica fractura, dominats per la inèrcia guerracivilista de l’amic-enemic. No en tenim prou? Si ens deixem posseir per la recança de les oportunitats frustrades o perdudes, quedarem en mans de la nostàlgia, que paralitza les persones i els països. Si persistim en l’exigència de càstigs o, al contrari, en la idealització del que es va fer, quedarem atrapats en un passat verinós. Si no oblidem, ens estarem prohibint el futur.
Lee tambiénLepant i les guerres d’avui
L’amnistia esborra errors i discrepàncies passades, però també podria esborrar la divisió interna (l’enemistat fratricida entre catalans; i entre catalans i espanyols). L’amnistia ens permet tornar a reunir-nos entorn d’objectius compartits. El moment internacional no pot ser més greu, no cal que en doni detalls. Només diré que, si l’escalada bèl·lica a l’Orient Mitjà continua, el món sencer pot ser arrossegat a una guerra de dimensions catastròfiques.
Què hi podem fer els catalans i els espanyols, en aquesta situació tan complicada i tràgica? Ben poca cosa des d’un punt de vista geopolític, però internament podem fer-hi molt. Podem desactivar les nostres divisions, podem asserenar la nostra societat, podem reunir-nos al voltant d’un mínim comú denominador: esforç i concòrdia, diàleg i més diàleg, treball i llibertat.
Sé que ningú em farà cas, però no em puc estar de dir-ho. Hi ha una expressió deliciosa en català i castellà: “fer les paus”. Quan dos germans es barallen, la mare els convida a “fer les paus”. Quan dos amics discuteixen agressivament, un tercer amic els convida a “fer les paus”. Quan dos companys d’escola es barallen, el mestre els convida a “fer les paus”. Comprendre les raons de l’altre és l’únic camí per arribar-hi.
Ara que el món se sobreexcita, nosaltres, que acabem de recuperar en l’aspecte territorial la calma i la treva, hem d’atrevir-nos a fer les paus.