Europa ha pres consciència que depèn massa de la tecnologia dels altres. El nostre dia a dia, les nostres empreses, la nostra ciència i el nostre lleure necessiten infraestructures, xips, softwares i eines que no tenim i hem d’anar a buscar als Estats Units o a la Xina.
La sobirania tecnològica és el tema recurrent a tots els plans estratègics europeus, perquè volem recuperar el control real sobre el nostre futur digital, social i econòmic. Desenvolupar i controlar infraestructures crítiques com centres de dades, xarxes 5G, satèl·lits i cables submarins. Tenir capacitats pròpies en microelectrònica i semiconductors. Assegurar cadenes de subministrament en matèries primeres com el liti o les ara famoses terres rares.
Fomentar l’ús i desenvolupament de programari propi de codi obert i donar suport a alternatives europees a les plataformes dominades per gegants d’altres continents. Crear capacitats pròpies en intel·ligència artificial, amb dades etiquetades i processades localment. Enfortir les nostres capacitats en ciberseguretat. Formar i retenir talent. En definitiva, ser capaços de desenvolupar, controlar i evolucionar les pròpies capacitats tecnològiques amb autonomia i respecte als valors democràtics.
Lee tambiénAdeu, Elon Musk
Sembla complicat, però és possible, i sempre ens remetem a l’exemple de la industria aeronàutica. L’estatunidenca Boeing sempre havia liderat el mercat, però el 1970 Europa va començar a competir creant el consorci Airbus. Va invertir en tecnologia punta, va crear noves famílies d’avions modulars i eficients i va escalar ràpidament aprofitant subsidis estatals. I va funcionar. Des del 2003 domina les comandes mundials d’avions d’un sol passadís, des del 2019 supera Boeing en ingressos, i avui ja és líder mundial mentre Boeing pateix contínues crisis operatives.
Tot plegat és molt sofisticat i complex. Grans inversions a llarg termini, apostes tecnològiques arriscades, el talent de desenes de milers de persones, nous centres de recerca i desenvolupament, esforços continuats en el temps, aliances polítiques i la coordinació de molts països.
En paral·lel a aquests esforços hi ha altres accions que són igualment indispensables i sorprenentment senzilles, però ningú en parla. Per exemple: donar a tothom un correu electrònic europeu i gratuït. Cal una adreça de correu electrònic per reservar una habitació d’hotel, pagar una multa de trànsit, comprar un bitllet d’avió, presentar la declaració de la renda o accedir a la nostra història clínica i poder consultar els resultats d’unes anàlisis. Però cap institució pública ens ho ofereix. Si volem un compte de correu gratuït, estem obligats a anar a una empresa estrangera, que ens donarà correu però a canvi demanarà les nostres dades personals i el nostre consentiment.
No és tan difícil. Si volem sobirania digital, comencem per donar un correu electrònic segur i gratuït a la nostra ciutadania. El primer pas cap al futur és ben senzill.