Des que el Govern espanyol va revelar, avui fa just una setmana, les condicions que imposava al BBVA per obtenir la llum verda i continuar endavant amb l’opa sobre el Sabadell, els dos bancs han disputat una trepidant partida en modalitat bancària i financera del joc del gat i el ratolí. El BBVA va comunicar dimarts passat al regulador borsari, la CNMV, que estudiava les exigències d’ Economia per decidir si continuava endavant amb l’operació o no.
Malgrat això, era bastant clar des del principi que Carlos Torres consideraria poc honorable una retirada abans d’arribar al veritable camp de batalla: la resposta dels accionistes del Sabadell a la seva oferta. Ahir, quan ja era clar que Banc Sabadell tancaria la venda del TSB, va fer el pas d’anunciar-ho públicament.
No és realista pensar que el BBVA pot adreçar-se als actuals propietaris amb una oferta menor
Josep Oliu, el president del Sabadell, per la seva banda, feia el mateix embarcant-se en la venda de la filial britànica, TSB. En realitat, tot i que el banquer ja havia rebut propostes molts mesos abans, va descartar fer el pas definitiu fins que va tenir clar que el BBVA no s’acovardiria per la decisió del Govern espanyol.
Tot i això, Oliu encara tenia un roc més a la faixa. No havia revelat què faria amb els diners de la venda, per cert, una quantitat bastant més alta del que en principi s’havia pronosticat. En essència, tenia dues opcions. Una, repartir tot el que fos possible com a dividend als seus accionistes, el mètode més directe per dissuadir-los que anessin a l’opa. El banc continuava oferint dividends creixents i prometia, per la via dels fets, compensar la fidelitat dels seus inversors. L’altra possibilitat, guardar els diners, muscular les seves finances, per preparar l’operació corporativa, la fusió, que amb tota seguretat haurà d’emprendre si aconsegueix sobreviure a l’opa. Mentre el BBVA no es pronunciava, tampoc no ho feia el Sabadell.
Una vegada queda clar que l’opa continua el seu curs, Oliu haurà d’incloure, en l’ordre del dia de la convocatòria de la junta extraordinària per aprovar la venda del TSB, la proposta de repartiment de dividend. Fins aquí, aquest últim episodi del joc del gat i el ratolí. Que, per cert, encara no s’ha acabat.
Ara li queda a Torres revelar la seva oferta econòmica, que ha de recollir aspectes contradictoris. D’una banda, el seu interès estratègic pel Sabadell, una cosa que la decisió d’ahir de continuar endavant posa clarament de manifest. Una invitació a apujar el preu que està disposat a pagar.
De l’altra, la realitat que, tant les mesures de l’Executiu –res de reduir personal ni oficines, ni parlar de fusió– com la ven- da del TSB i la sortida de la caixa del dividend que ja serà un dret dels encara accionistes del Sabadell, l’obligarien a rebaixar l’aposta. Però, esclar, això seria tant com renunciar a l’operació. No és realista pensar que pot adreçar-se als actuals propietaris del banc català amb una oferta més baixa de la ja coneguda. Situació agreujada per la desapariada evolució de les accions dels dos bancs a la borsa, que ha restat atractiu a aquella oferta inicial. Continua el joc.
