En tot just una setmana, s’han celebrat la cimera de l’OTAN a la Haia, per augmentar la despesa en defensa, i la de l’ONU a Sevilla, per augmentar la despesa en cooperació. En totes dues s’ha pintat un panorama bastant negatiu, així que sí, sembla que parlen del mateix planeta, però com si fossin dos mons diferents, quan segurament van més lligats del que els mandataris presents voldrien admetre.
Al Sud Global li preocupa la permanent manca de recursos i que els països més desenvolupats l’ajudin a obtenir-los. Al Nord més proper a nosaltres el preocupa la seguretat. Els països de l’Aliança Atlàntica van firmar un augment de la despesa en defensa fins al 5% del seu PIB (més de la meitat, almenys, en armament). Com que l’acord és a deu anys, veurem quant en compleixen, però van accedir pressionats pel president dels EUA, que confia que li comprin més a la seva indústria de guerra.
Activistes a Sevilla demanant mesures a la cimera de l'ONU
Per a Donald Trump tot és negoci i si no és així, encara pitjor. No ha anat a Sevilla. Ja ha deixat clar el seu menyspreu pel món sense diners. Li interessa si un país compra als EUA o pot espoliar-li alguna cosa, com ara minerals essencials. Els pobres? Als caimans. La seva presó Alligator Alcatraz simbolitza el seu pensament. Ha retallat radicalment l’ajuda a la cooperació, sigui la seva agència Usaid o la participació en l’Organització Mundial de la Salut. Els EUA eren el pagador més gran, amb diferència, i el món ha de refer-se sense comptar amb ells. A més, no és l’únic país que ha rebaixat l’ajuda internacional.
La cimera de l'OTAN i la de Sevilla semblen de dos mons diferents
No es compleixen les perspectives de desenvolupament de fa deu anys (ni abans els objectius del mil·lenni), quan el món semblava més procliu a reduir la desigualtat. La filosofia de Bill Gates tenia encara més predicament que la de Musk o Bezos. Per complir amb l’agenda 2030 faltarien 3,5 bilions d’euros a l’any, s’ha dit a Sevilla. El sistema es fa insostenible. Les oenagés demanen que es doni prioritat a la infantesa davant el deute exterior. Un de cada tres nens del món no accedeix a serveis bàsics de sanitat, educació, una mínima protecció.
Lee tambiénCanícula informativa
Espanya augmenta la despesa en cooperació, encara que és de poc més del 0,2% del PIB (deu vegades menor que la de defensa) i la promesa d’arribar al 0,7% també s’ endarrereix al 2030 (ja veurem igualment si es complirà). La desigualtat creix al món i dins dels mateixos països desenvolupats. S’estén com un oceà. Cada mesura sembla ofegar-se o arriba una contramesura. A Sevilla s’ha parlat de més impostos als ultrarics, però alguns països ja han renunciat a imposar taxes a les grans tecnològiques americanes. Es busquen fórmules perquè més nacions puguin millorar el seu nivell econòmic i social. Una tasca titànica, però rendir-se seria pitjor.
