Els més hedonistes de la generació que ara té entre setanta i vuitanta anys han sobreviscut a moltes nits de fum i copes, a molts dies de vi i roses. Vist des de l’actual planeta zombi, del tot ocupat a encaixar notícies que van des dels desastres climàtics fins als avenços estrambòtics de la IA, aquesta generació que fa dècades tancava tots els bars bé podria ser l’última que va viure la vida amb una intensitat emocional, intel·lectual i creativa d’alt voltatge.
De paradisos n’hi ha de tota mena, el seu era molt terrenal: lluny de les actuals i deshumanitzadores addiccions al píxel, aquell era un paradís càlidament humà: alcohol, llibres, música i molt de pensament iconoclasta. La seva gent estava poc interessada en els somnis que el transhumanisme ha posat de moda: des de l’ antiaging amb aspiracions a la vida eterna fins a la terraformació de Mart.
A finals dels vuitanta vaig conèixer molts dels que havien habitat (el verb freqüentar queda curt) el llegendari Mesón de Sant Cugat a l’època que Gabriel Ferrater hi allargava les classes fins que despuntava el dia. No aspiraven a viure dos-cents anys ni a convertir-se en marcians. No haurien pagat un duro per pujar al Blue Origin i veure la Terra des de lluny: el que més desitjaven era veure-la molt a prop. Tampoc no apreciaven gaire els riscos de l’aventura extrema: en tenien prou amb jugar-se la longevitat a còpia de cigarrets. L’esclavitud del moment següent, com la coneixem ara, no els afectava: tenien una estranya habilitat per suspendre el temps.
Uns es mataven a foc lent, d’altres a penes ens intoxicàvem
Uns es mataven a foc lent, d’altres a penes ens intoxicàvem. Jo no vaig beure mai excessivament (en aquell temps vaig descobrir que no estava dotada per al vici, cosa que sempre he lamentat). Tot i això, vaig aprendre allà que perdre el temps equival a guanyar-lo quan el perds amb segons qui. També vaig aprendre que morir no és tan greu quan la intensitat ha multiplicat el temps viscut. Aquests antres màgics, heterodoxes i interclassistes on la imaginació i l’enginy sortien de la gàbia i vessaven a raig sobre les taules no eren exclusius de les grans ciutats, tot i que és cert que els més emblemàtics congregaven un públic urbà.
Lee tambiénObsolescència desbocada
En això penso després de veure amb nostàlgia un documental sobre la sala Zeleste. Parlen els supervivents. Em fa gràcia la periodista Rosana Torres: “Y además bebíamos muy bien”, afirma orgullosa. I, per si de cas algun purità addicte a la profilaxi ha entès que bevien amb moderació, es precipita a aclarir: “Quiero decir que nunca bebimos de garrafa”.