Retrofuturisme

Quan tenia tretze o catorze anys, m’aprenia de memòria les lletres de les cançons dels Beatles, que venien impreses a la contraportada de l’àlbum. Entre les meves favorites hi havia When I’m sixty-four, que feia una previsió de la vida als seixanta-quatre anys, edat que llavors em semblava senzillament inconcebible. Petites reparacions domèstiques, passejades dominicals, un jardí on combatre les males herbes, uns simpàtics nets anomenats Vera, Chuck i Dave...: Who could ask for more?, qui podria demanar més? Ara que he arribat a la provecta edat de la cançó puc certificar que, almenys en el meu cas, Lennon i McCartney no en van encertar ni una: no serveixo per al bricolatge, m’avorreix passejar per passejar, detesto la jardineria i no tinc nets. El futur no acaba sent mai com ens l’imaginàvem.

Viatgem ara en el temps i vegem quines prediccions podien fer-se en el passat, diguem a l’estiu del 1975, mentre jo amb catorze anys memoritzava lletres de cançons. Només una cosa era segura: que Franco estava a punt d’anar-se’n a l’altre barri, la qual cosa obriria la porta a grans canvis en la política espanyola. A partir d’aquí, qui era el guapo que podia arriscar-se a predir res? Que, tot just deu anys després, Espanya fos una democràcia plena i formés part de la CEE és una cosa que ara ens sembla inexorable, però que no ho era gens.

Hi havia massa factors en joc i tot hauria estat molt diferent si, per exemple, hagués triomfat el cop d’ Estat del 1981, que ens hauria fet tornar a una dictadura militar, com la de Xile o l’Argentina d’aquells anys. Les coses no passen perquè hagin de passar; les coses passen perquè passen, però en podrien haver passat unes altres de diferents.

Suposant que algun futuròleg l’hagués encertat amb els seus vaticinis, també hauria estat capaç de predir la caiguda del mur de Berlín i el consegüent final de la guerra freda, o la desintegració de Iugo­slàvia, o l’aparició de la computació personal i la revolució de les comunicacions, o la irrupció de la Xina com a gran potència, o el naixement d’un nou terrorisme global, o l’acceleració imparable de l’escalfament del planeta?

Si, com a Good bye, Lenin!, algú recuperés ara la consciència després de passar cinquanta anys en coma, tindria un bon ensurt: per què tothom camina pendent d’una pantalleta?, i per què es fiquen un piu a l’ orella i van pel carrer parlant sols?, i per què al metro o l’autobús ja ningú no llegeix llibres...? Parafrasejant Alfonso Guerra, aquest món no el reconeixeria ni la mare que el va parir.

Se’n diu retrofuturisme d’una varietat de la ciència-ficció que representa universos futurs tal com van ser concebuts en el passat: prediccions errònies, per tant. Si féssim una mica de retrofuturisme, en aquest moment del segle XXI ens correspondria viure en un món com el que va imaginar Stanley Kubrick a 2001: una odissea de l’espai, un món amb monòlits d’origen extraterrestre, estacions espacials gegantines, vestits d’astronauta pressuritzats...

Si entre el 1969 i el 1972 hi va haver dotze homes que, a sis missions diferents, van caminar per la superfície lunar, per què no creure que ara, cinc dècades després, àmpliament superat el simbòlic 2001 de Kubrick, estaríem en condicions de viatjar en transbordadors espacials amb la mateixa naturalitat amb què ho fem a l’AVE i fins i tot tindríem les segones residències en alguna colònia estival d’algun racó remot de la galàxia?

D’aquells dotze homes que van trepitjar la Lluna en queden quatre de vius, tots nonagenaris. Pot ser que cap no segueixi viu quan un altre astronauta, qui sap si aquesta vegada nord-americà o xinès, torni a posar el peu al satèl·lit, cosa que està prevista per d’aquí uns cinc anys. Aquesta és la realitat: fa cinquanta anys ens pensàvem que tots podríem passejar per la Lluna i ara sabem que, ben aviat­, potser no hi hagi ningú al món que ho hagi fet.

O sigui que al final Lennon i McCartney no anaven tan desencaminats quan van imaginar un futur en què els sexagenaris del segle XXI continuaven fent el que els sexagenaris de tota la vida: les repara­cions domèstiques, els passejos, una miqueta de jardineria, tenir cura dels nets, qui podria demanar més?