Oier va acudir per primera vegada a la consulta de l'endocrinòleg amb tot just sis anys d'edat. El seu és un cas d'obesitat precoç no relacionat amb mals hàbits alimentaris, sinó d'arrel biològica i genètica. Avui és un preadolescent que ha lluitat durant tota la seva infantesa contra un doble estigma. El primer és obvi i tristament conegut, ja que el simple fet de tenir sobrepès continua sent motiu de burles avui, com ho ha estat sempre; però l'altre és molt més dolorós, i sovint ignorat o silenciat per la nostra societat, el ser culpabilitzat per la seva condició. Gent, i no només nens, sinó també adults, que atribueix el seu estat físic a què “no es cuida”, als quals “dina malament”, o als quals “porta una vida sedentària”. No és culpa seva, matisen, sinó dels seus pares, que ho permeten. Però res d'això no és veritat en cas d'Oier. Ni en el de moltíssims altres nens, nenes i joves amb obesitat.
Un estudi del grup d'investigació Meidaiker de la Universitat del País Basc (UPV/EHU) sobre la percepció de l'obesitat a Espanya posa xifres a aquest biaix: el 47% de les persones enquestades (850, de diferents edats i llocs, meitat homes i meitat dones) identifiquen l'obesitat com una conseqüència de decisions individuals. Aquesta idea s'allunya molt de l'evidència científica, que defineix l'obesitat com una realitat complexa i multifactorial. ”Atribuir l'obesitat a no cuidar-se és un judici equivocat, gairebé una aberració”, afirma María del Mar Rodríguez, una de les investigadores de MediaIker, grup centrat en el tractament mediàtic de l'alimentació en els mitjans de comunicació i xarxes socials. En realitat, es deu a “un munt de factors: biològics, relacionats amb la gana i el metabolisme; genètics; emocionals, en especial a causa de l'estrès, la falta d'autoestima i la medicació associada a aquests i altres problemes psicològics; socials, per les normes estètiques que s'imposen; mediambientals etc”., explica.
Els nens, pel carrer, veuen tota mena de cossos. Però per les xarxes no. I como estan cada vegada més temps a les xarxes i menys al carrer, viuen una realitat que no és real
Una escena del documental 'Obesitat infantil. La pandèmia ignorada', en el que participen Pau i Marc Gasol
Què és el primer que penseu quan veieu una persona grassa?, es pregunta la mare d'Oier al documental 'Obesidad infantil. La pandèmia ignorada' una producció de TBS que neix de la mà de Gasol Foundation, impulsat pels germans Pau i Marc Gasol. Als dos capítols que ha estrenat Movistar Plus+ aquest mes apareixen també Andoni (9 anys), Emily (7) o María (10). Nens tímids, o rebels. Extravertits o acomplexats. Amb pocs recursos econòmics, o no tan pocs. Alguns solitaris, altres amb vincles sòlids d'amistats i família. Els menys, xavals madurs i forts mentalment, com Oier.
Lee también
La idea errònia de vincular l'obesitat amb una qüestió de responsabilitat individual té les seves arrels en la desinformació. “Al preguntar als enquestats com s'informaven sobre aquesta qüestió, molts adults assenyalaven campanyes publicitàries que van veure en televisió fa anys, mentre que el canal d'informació dels joves són les xarxes socials. En especial Instagram, la que més reforça aquesta visió negativa de l'obesitat”, relata la investigadora. La seva companya en el grup MediaIker Miren Rodríguez, professora de Periodisme, posa l'accent en la “violència estètica” que s'imposa a les plataformes socials. Instagram és l'equivalent universal al mirall de la madrastra de Blancaneu: ‘Mirallet, mirallet, qui és la més bonica?'
Aquesta visió té a més un biaix de gènere. La pressió social més gran per ajustar-se als estàndards de bellesa actuals recau en les dones. I en aquest marc, “la primesa és sinònim d'èxit, de deseabilidad, i el gras és sinònim de fracàs”, escriu Rodríguez. María del Mar Rodríguez, periodista que investiga com els mitjans de comunicació tracten la qüestió de l'obesofobia, destaca que existeix una invisibilización mediàtica dels cossos que no són prims: “Els nens, pel carrer, veuen tota mena de cossos. Però per les xarxes no. I com ells són cada vegada més temps a les xarxes i menys al carrer, viuen una realitat que no és real”, lamenta.
Sembla que qui està obès és perquè no té voluntat, i això genera més culpa. I des de la culpa no hi ha acció, perquè la persona es bloqueja
Aquesta imatge negativa de l'obesitat que es transmet des dels mitjans de comunicació i les xarxes socials té conseqüències: la grassofòbia, entesa com l'aversió o el discurs d'odi contra les persones grasses. Alguns casos surten a la llum pública, com va ocórrer el 2023 amb la mort de l'actriu Itziar Castro, una de les veus que amb més afany va denunciar aquest tipus de discriminació; o recentment, els comentaris vexatoris per l'elecció de la còmica Lalachús per presentar les últimes campanades de Nochevieja. Però la majoria dels casos estan sota el radar mediàtic.
“Al cap i a la fi, és un problema social”, reflexiona la psicòloga Esther Boada, que va ser terapeuta d'Oier. “Ara es parla molt més de l'ansietat i l'estrès. I com gestionem això en la nostra societat? Generalment, dinant i bevent. He aprovat l'examen? Picarem alguna cosa; Estic trist? Em menjo un gelat al sofà; Estic contenta? M'enganxo un tiberi... Som així, i no s'ha de demonitzar, perquè gestionem les coses com podem. El problema ve quan hi ha un estat prolongat de malestar i t'acostumes recórrer al menjar com a mecanisme de compensació”, explica Boada.
Per què fallen tantes estratègies per combatre l'obesitat?
Més enllà de l'índex de massa corporal
Un article científic publicat aquesta mateixa setmana per experts de la Universitat Heinrich-Heine, a Düsseldorf (Alemanya) exposa que no només la societat erra al posar el focus de l'obesitat exclusiva o principalment en la mala alimentació. També la mateixa ciència podria ser equivocada en l'aproximació que ha fet fins ara per pal·liar el problema del sobrepès. L'anàlisi publicada a la revista mèdica assenyala que els canvis en l'estil de vida que recomanen els metges a persones amb obesitat, centraments en la restricció calòrica i l'augment de l'activitat física, tenen escàs efecte en la pèrdua de pes a llarg termini i no aconsegueixen reduir significativament els riscos cardiovasculars. Tot i això, poden provocar discriminació, estigmatització i trastorns de la conducta alimentària. Els autors assenyalen, a més, que el pes per si sol és una mesura inadequada de la salut d'una persona, tal com reflecteixen les directrius clíniques recents, i proposen un enfocament de “salut per a totes les talles” amb una atenció eficaç i individualitzada centrada en cada pacient. “Tenim una forma de vida obesogénica i quan els demanem als pacients que portin una vida saludable, els estem demanant un esforç tan gran que molts d'ells no són capaços i això genera impotència i culpabilitat”, opina Mercedes Martínez Cortés, metgessa especialista en salut pública, en declaracions recollides per Science Media Centre (SMC). En la mateixa línia, Andreea Ciudin, endocrinòloga i coordinadora de la Unitat d'Obesitat de l'Hospital Vall d'Hebron, argüeix que “mantenir el focus en perdre pes provoca i perpetua la febre de les estratègies miracle, de la imatge corporal i estètica, i l'ús inadequat de tractaments que són fàrmacs basats en hormones, amb mecanismes i indicacions clares, que últimament s'han trivialitzat per aquesta raó i dels quals es fa malament uso”. “La obesitat és un conjunt de malalties cròniques neuroendocrines caracteritzades per alteració en la regulació de la gana i del metabolisme, que resulta en excés i disfunció del teixit adipós que impacta de forma negativa en la salut. Només amb aquesta definició veiem que no és ni un assumpte de voluntats ni de quilos”, ilustra Ciudin, qui pertany al Consell Directiu de la Societat Espanyola d'Endocrinologia i Obesitat.
Altres experts que comparteixen les seves opinions sobre aquest article en SMC coincideixen en la necessitat canvi en el focus de l'abordatge de la salut de les persones “L'enfocament obesocéntrico s'ha revelat no només com ineficaç, sinó com un problema rellevant per a la salut mental i física. Aquesta i altres evidències, cada vegada més comunes, exigeixen promoure un model centrat en la persona, que prioritzi la salut integral del pacient i no només el pes”, proposa el doctor d'Educació Física i Esportiva Luis Cereijo.
Pau Gasol, amb Oier (en primer pla) i els seus amigosm en una seqüència del documental 'Obesidad infantil. La pandèmia ignorada'
L'esmentat documental de la Fundació Gasol també cau en bona mesura en aquesta visió esbiaixada de les causes de l'obesitat i els seus remeis. La major part dels experts que intervenen i dels missatges que es traslladen posen èmfasi en qüestions relacionades amb l'alimentació. En diverses parts del muntatge es convida a participar a pares i fills en experiments dirigits a demostrar el malament que dinem i el poc conscients que som d'això. “Aquell missatge és molt reduccionista” opina la psicòloga Esther Boada. “Sembla que qui està obès és perquè no té força de voluntat, i això genera més culpa, tant en aquelles persones com en les seves famílies. I des de la culpa no hi ha acció, perquè la persona es bloqueja. Esclar que el menjar ultraprocessat és perjudicial. Però centrar-se a fer dieta per perdre pes és un error, perquè acostumes al teu cos a restringir. Això és el que s'ha fet sempre i no ha funcionat”, conclou l'especialista en trastorns alimentaris.
Lee tambiénLos hábitos de niños y adolescentes: más pantallas, menos ejercicio, peor dieta, más tristeza
Pau Gasol, un dels millors esportistes espanyols de la història i el seu germà Marc, que no camina lluny en aquell rànquing i a més va batallar de jove contra el sobrepès i va superar l'estigma de la grassofòbia, citen en els primers segons d''Obesitat infantil. La pandèmia ignorada', una dada que els va xocar i els va impulsar a participar de forma activa en la lluita contra aquest flagell: “Per primera vegada en la història els nens viuran menys que els seus pares”. El seu objectiu és “modificar la percepció social i institucional de l'obesitat infantil: és un repte de salut pública”, deia Pau fa tot just uns dies en la presentació del primer estudi longitudinal Passos (Gasol Foundation) sobre l'evolució dels estils de vida. Aquesta “pandèmia silenciosa “afecta més de 160 milions de nens i nenes al món i un de cada tres a Espanya. I malgrat el seu abast i les seves devastadores conseqüències, “encara s'ignora i s'invisibilitza”, lamentava el més gran dels Gasol.
La conclusió de l'informe de la Gasol Foundation és molt clara: tot és qüestió d'hàbits. I els hàbits dels nens i adolescents són: més pantalles, menys exercici, pitjor dieta i, com a conseqüència, més tristeza. Algunos, com Oier, no cauen en cap d'aquests (dolents) hàbits. I tot i així senten l'estigma. Perquè com diu la seva mare entre llàgrimes al documental dels Gasol, aquesta “serà una pandèmia silenciosa, però és molt vistosa”.
