Kfarkela i Metula estan condemnades a mirar-se als ulls.
A la part libanesa, les ruïnes dels bombardejos esgoten els metres de país fins a arribar a la línia fronterera. Entre la runa es veu amb claredat “l’altra banda”, els xalets amb teulada de doble vessant i perfectament alineats del poble veí, a Israel. Entre els dos pobles, discorren el mur fronterer i una torreta amb soldats israelians que està en territori enemic, malgrat l’alto el foc signat entre els dos països al novembre. Una frontera que es manté tancada –a excepció d’alguns casos gestionats per les forces de l’ONU– des del 2006, després de la primera guerra entre la milícia xiïta i els seus veïns del sud.
“No hi podrem confiar mai”, diu l’alcalde de Kfarkela, arrasada per les bombes israelianes
“El que no han destruït les bombes ha estat demolit amb dinamita”, assegura l’alcalde de Kfarkela, Muhammad Hassanxid, mentre escala la muntanya de runa que solia ser casa seva. L’ofensiva terrestre israeliana, que va començar l’1 d’octubre del 2024 i que no es va retirar completament de manera efectiva fins al febrer, ha provocat que un gran nombre de localitats libaneses hagin estat arrasades i en espera que Hizbul·lah –o el seu benefactor, l’Iran– en pagui la reconstrucció. “No hi podrem confiar mai”, diu l’alcalde, en referència els seus veïns israelians. “Reconstruirem tot una vegada i una altra, perquè sàpiguen que no ens n’anirem mai”.
En Muhammad, que anomena el país del sud la “Palestina ocupada”, no sent la més mínima curiositat per les vides dels habitants de les casetes de la muntanya de davant. Tan sols 750 metres separen la urbanització israeliana de Tsifiya, als afores de Metula, i les primeres construccions de Kfarkela. Però per anar d’un punt a l’altre, cal fer marrada pel complicat mapa de l’ Orient Mitjà, travessar tres fronteres i 750 quilòmetres de carretera. Distàncies físiques i mentals separades per fines plaques de formigó.
Des del sud del Líban, passant per la capital, Beirut, un arriba amb facilitat al pas de Masnà, el principal pas amb Síria. Després de la caiguda de Baixar al-Assad al desembre, el nou govern islamista de l’ Organització per a l’ Alliberament del Llevant (HTX, en àrab) ha entreobert la porta als estrangers després de dècades de clausura. Això sí, amb peatge: el nou visat de turista per a europeus costa 150 dòlars, una mica menys que per als nord-americans o britànics, que pagaran 250 dòlars per visitar els mercats d’ Alep o les ruïnes de Palmira.
En unes oficines antiquades, els nous agents fronterers gestionen a marxes forçades el retorn de milers de sirians, que tornen al seu país. A la cua per a no àrabs, personal d’oenagés, periodistes i alguns turistes de motxilla justifiquen la seva visita al país devastat per una guerra civil de 14 anys. Després d’un interrogatori breu, un dels funcionaris estampa el segell de la República Àrab de Síria al passaport, un visat que pot complicar l’entrada a altres destinacions com ara els Estats Units o la Unió Europea. Als afores de Damasc, se succeeixen una altra mena de ruïnes: les dels suburbis com Harasta, Iarmuk o Ghuta, triturats per l’aviació russa, aliada de l’antic dictador. Una escena que es repeteix fins a arribar al desert i el pas de Nassib, a la porosa frontera amb Jordània.
La monarquia haiximita vigila amb compte aquest accés, que el fan servir sobretot sirians desplaçats i que serveix com a entrada d’ajuda humanitària a Síria. Pràcticament cap occidental no fa servir aquest pas, ja que la manera més fàcil d’arribar a Amman sol ser per avió. “On et dirigeixes?”, demana un soldat jordà, curiós davant l’enrevessada ruta per terra. Dir que vas a Israel és garantia gairebé segura que vetin et vetin l’accés. “A Petra” és molt millor resposta. La font principal d’ingressos del país és el turisme, que ha caigut en picat des que diversos països dels voltants van entrar en conflicte. “Benvinguda, que gaudeixi de Jordània”.
El segell jordà no és problemàtic per si mateix. Però sí la seva lletra petita, que especifica per quina frontera has entrat o sortit del país. El pas més complicat és el del pont del rei Hussein o Allenby, que travessa el riu Jordà i és la principal via per terra a Israel. Milers de palestins amb passaport jordà, molts d’ells descendents dels expulsats per la nakba (desplaçament massiu de palestins que va tenir lloc el 1948 després de la creació de l’ Estat israelià), travessen els durs controls d’Israel per anar a treballar Cisjordània.
El més recomanable en aquest cas és dur un segon passaport a mà, tot i que per a això cal tenir doble nacionalitat o una professió que t’autoritzi a tenir dues cartilles en curs simultàniament. Israel permet l’entrada als que hagin visitat prèviament el Líban o Síria –països enemics, de moment–, però els fa passar per un interrogatori exhaustiu abans de deixar-los passar. Fa anys que Israel no segella el passaport, sinó que expedeix un petit visat de turista, ja que la majoria de països de la regió prohibeixen l’entrada a qualsevol que hagi trepitjat Terra Santa.
Un cop a “l’altra banda”, el camí es fa més senzill. Tres hores de cotxe des de Jerusalem fins al nord. Per la finestreta passen les ciutats palestines, punts de controli autobusos plens de joves israelians del servei militar que passaran el cap de setmana a la vora del llac Tiberíades, amb banyador i el fusell a l’esquena. Tot i això, com més a prop de la frontera, més buits són els pobles israelians. L’ofensiva de Hizbul·lah va provocar l’evacuació de més de 68.000 persones a la regió.
A Kiryat Shmona, el principal poble de la zona, amb 27.000 habitants abans de la guerra, “tan sols hi han tornat la meitat dels veïns”, assegura la Tami, secretària a l’Ajuntament i una de les 200 persones que no se’n va anar. “És un lloc preciós, el més verd de tot Israel”, diu, tot i que no recomana de pujar a les muntanyes, “massa a prop del mur”, detalla. El buit dels carrers també sorprèn l’Eitan, de Haifa, i l’Israel, de Beerseba, que han vingut a Kyriat Shmona per a un concurs d’empreses emergents. “M’encantaria veure Beirut algun dia. No comprenc l’odi que ens tenen”, assegura l’Eitan. L’Israel, que va perdre diversos amics en els atacs del 7 d’octubre, pensa que “la pau ja no és una opció”.
A Metula no queda ni un sol veí per entrevistar. De prop, les cases no semblen tan perfectes com des de l’altra banda de la frontera. Algunes bales libaneses han perforat les tàpies impol·lutes de la urbanització, que ara té vistes a la destrucció. Davant dels jar- dins descurats s’estenen les restes de Kfarkela, tan lluny i tan a prop. L’exèrcit impedeix l’accés al monument de “la bona frontera”, el pas fronterer construït el 1976 i ara abandonat. Un recordatori que, com va escriure el poeta dels Estats Units Robert Frost, “les bones tanques fan bons veïns”.
