El calbot en forma de watsap que havia enviat a un dels xats del barri deia: “Que llest que ets, Edu. A veure si ho aprofites per fer una proposta i que tiri endavant. Criticar és molt fàcil”.
Quan ho vaig veure al matí vaig pensar: “Ja t’has passat, estaries millor calladeta”. M’havia enervat la insistència del tal Edu a criticar-ho absolutament tot a partir d’una obra de barri. En un to molt hostil i bel·ligerant, tant contra l’Ajuntament com contra la resta de veïns, força dels quals també crítics, però amb propostes.
Tot i que el meu comentari tenia l’aplaudiment d’una persona que respecto, vaig dubtar de si l’havia d’haver enviat. De si contestar així no era posar-me a l’alçada del personatge que m’havia crispat.
Tampoc és que m’hagués passat gaire. Soc capaç de ser molt més agressiva, i fins i tot cruel, si m’ho proposo. I fins i tot de vegades sense proposar-m’ho. Però em va alertar adonar-me que ho havia fet sense cap mena de filtre. Ni pensar-ho.
Les explicacions i les propostes de solució han de fer esforços titànics per no quedar sepultats sota exabruptes
Amb aquell watsap havia deixat sortir el meu cansament per tanta crítica crispada i interessada que havia hagut de sentir tota la setmana i, potser encara més, per la gent que fa cas als que es comporten d’aquesta manera. No vull caure en la temptació d’acostumar-me a escoltar el que crida més. I justament això és el que havia fet.
Vivim envoltats de gent que ens incita a irritar-nos contínuament. Les queixes, els suggeriments, les explicacions i les propostes de solució han de fer esforços titànics per no quedar sepultats sota exabruptes. I moltes vegades no ho aconsegueixen.
Lee tambiénAmb els peus a la pista
L’admirat Carles Francino deia aquest dissabte en una entrevista al programa Col·lapse, de TV3: “Hem d’aconseguir que no ens facin entrar en aquesta bombolla. Que la política i tot és una merda, que tot fa fàstic. No és veritat”. I advocava a favor de “posar un mur a la porta de casa, perquè la dignitat quedi a dintre i la mala llet, a fora”.
Justament aquesta idea era la que havia traït amb aquell moc i vull aprofitar per reivindicar-la. Si ens deixem portar per les crítiques agres, acabarem tots bojos o a garrotades. És més raonable oblidar-se’n o intentar solucionar els problemes sobre els que s’aixequen. Sembla que expressar un dubte, matisar una opinió o simplement preguntar s’ha convertit en un acte d’ingenus. També cal reivindicar-ho.
Un altre mestre de les reflexions, Juanjo Millás, deia aquest cap de setmana: “A vegades ens prenem un ansiolític nosaltres quan qui hauria d’estar medicat és el que ens envolta”. Quanta raó.