Més enllà de l’aspecte esportiu, el Tour destaca per les imatges aèries. A més d’altres enclavaments turístics de Tolosa de Llenguadoc, ahir els teleespectadors es van delectar amb les imatges d’un museu aeronàutic. El vell concorde, l’Airbus 380 i avions de guerra van omplir la pantalla en els primers 16 km neutralitzats del dia. Les estrelles de l’aire, alguna de ja descatalogada, van ser reemplaçades després pels reis de la carretera en un altre dia esbojarrat a la ronda francesa. Va somriure el noruec Jonas Abrahamsen, vencedor d’una etapa, la millor de la seva vida, on també van ser protagonistes Pogacar i Van der Poel.
El neerlandès, gran animador en aquesta edició, es va quedar a 7s de caçar els líders de cursa després d’una gran persecució, una frustració semblant a la de l’etapa 9, i l’eslovè va superar una caiguda al tram final sense cedir temps i sense lesions.
“M’he espantat en veure la vorada i he temut picar-hi de cap, però tinc la pell dura i m’he aturat abans”, va dir l’eslovè
L’11a etapa va començar i va acabar a Tolosa de Llenguadoc, una parada que sumava la 28a presència a la Grande Boucle. La ciutat rosa es va estrenar en l’edició inicial, allà a l’any 1903, quan Aucouturier va guanyar el tram després de recórrer en gairebé 18 hores els 373 km des de Marsella. Bartali (1948), l’espanyol Flecha (2003), Cavendish (2008) i l’anterior vegada Ewan (2019) van ser d’altres que van deixar empremta a l’urbs del sud de França. Ahir va ser Abrahamsen.
La jornada prèvia al Pirineu havia de servir per rebaixar pulsacions després d’una primera setmana dura. Molt lluny de la realitat. Una altra etapa trampa. Abrahamsen, Schmid i Ballerini van formar l’escapada als metres inicials, a la qual es van unir Wright i Burgaudeau. Darrere, al pilot, de tot menys calma. Tot estretiment, repetjó o revolt tancat va servir d’emboscada perquè els més agosarats provessin sort. En cada intent de fuga se’n ressentia el gran grup, esquerdat i estirat com un xiclet. Semblava una clàssica. Va atacar fins i tot Vingegaard, potser per treure’s l’etiqueta de conservador, però van ser Van der Poel i Van Aert, amb Simmons, De Lie i Laurance, els que van aprofitar l’escomesa del danès per iniciar la persecució del cap de cursa.
L’etapa va entrar en uns 50 km finals minats de curtes ascensions, tres ports de quarta i un de tercera. La distància entre Van der Poel, Van Aert i companyia va rondar els 30s amb la tête de la course fins que al cim de Vieille-Toulouse tot va esclatar. Abrahamsen i Schmid van accelerar a la recerca del triomf i Van der Poel se’n va anar cap a ells tot sol. Mentrestant, la tranquil·litat del pilot, ja lluny el triomf d’etapa, es va trencar amb un atac nul de Vingegaard, al mur de Pech David, de 800 m amb trams al 20%, que només va servir per esqueixar els homes de la general del pilot.
La jornada semblava acabada per als favorits, guardant forces per avui a Hautacam, però Pogacar, relaxat, va caure a 6 km del final després de tocar amb Johannessen, que es va creuar en la seva trajectòria. El de l’ UAE, masegat en un braç i el maluc, va ser atès per un mecànic del Tour que el va ajudar a posar la cadena abans de reprendre la marxa a 20 s del grup del mallot groc Healy. Els favorits, lluny de tibar, van esperar que el seu rival enllacés abans de meta. Un gest esportiu que va alleujar Pogacar. “M’he espantat en veure la vorada i he temut picar-hi de cap, però tinc la pell dura i m’he aturat abans”, va dir l’eslovè. Van der Poel, en canvi, va tornar a sentir impotència. Va veure com davant seu Abrahamsen s’emportava la glòria en un ajustat esprint amb el suís Schmid. No hi ha dia tranquil en aquest Tour.