Mentre la resta dels pecats capitals tenen relació amb la neurosi i certs trastorns del comportament, la peresa no envesteix contra ningú, i el que és fonamental: no té aires diabòlics. Definida com el vici que ens allunya de la feina i l’esforç, aquella vagància, distracció, tardança, deixadesa, desídia, apatia o negligència és també un anhel de quietud, d’abandonament i de renúncia, una acceptació gairebé mística del no fer res.
La condemna de l’ociositat s’ha inoculat en el nostre caràcter. Els dies en blanc, en què no s’aconsegueix complir cap meta, ens turmenten. Els vinculem a una sensació de buit, que lluny de conduir-nos al plaer diposita un pòsit de culpa que taca l’ànima. La lògica de la feina productiva ho impregna tot. “No em dona la vida”, repetim atabalats quan no arribem a complir amb tots els compromisos. Ambicionar, competir i assolir objectius. El llenguatge dels negocis es cola en la intimitat i taxem els sentiments a la recerca de rèdits.
“No sempre ens hem d’entusiasmar”, escriu Juan Evaristo Valls Boix a El derecho a las cosas bellas (Ariel), un assaig que s’endinsa en les virtuts de la vida horitzontal qüestionant el model d’èxit establert. “La peresa és expressió de la nostra debilitat, de la blanor o la fluixedat que ens recorre el cos quan declinem un pla, el gust íntim d’aturar-nos a cada cantonada”. Però, encara que se l’associï a la incompetència, promou el pensament al desallotjar urgències i fins i tot respostes. La mandra és un per a què, en lloc d’un per què. El filòsof Valls Boix revisa les teories del gendre cubà de Marx, Paul Lafarge, en el seu cèlebre El dret a la peresa, una sàtira del món laboral i alhora una reivindicació del dolce far niente com a provocació, rebaixant l’èmfasi en la societat del capital. No hi ha cap abúlic tan gran com aquell personatge rus de Gontxarov, Oblómov, que “va sentir una serena joia al pensar que ell, des de les nou fins a les tres i des de les tres fins a les nou, podia quedar-se a casa seva, al divan (...) que tenia llibertat per als seus sentiments i imaginació”.
Oblómov tria la vida horitzontal. Com l’hauria preferit Sylvia Plath. “La condició horitzontal –escriu Valls Boix– estableix relacions de cura, allà on l’ésser vertical domina, l’ésser horitzontal descansa, abraça, conversa”. I també exalta l’amor al saber: “El que no sap de mèrits ni utilitats. D’aquí la seva bellesa, d’aquí la seva política”. Avui volem que tot serveixi per a alguna cosa de manera immediata, i ens decep el contrari; mentre la falta d’eficàcia ens desespera. Sí, és fàcil encoratjar l’avorriment infantil, criticar l’excés d’activitats extraescolars que, sobretot, serveixen als progenitors per rentar la culpabilitat, tanmateix, que ardu que és lluitar amb una criatura avorrida.
Encara que la mandra s’associï a la incompetència, promou el pensament en desallotjar urgències
“Plans i més plans”, es diuen aquells a qui la inactivitat els deprimeix i els resulta insofrible enfrontar-se al seu propi silenci. Però, com inspirar-se en un mateix? Sempre m’han intrigat els mètodes de concentració dels escriptors, com aborden un full en blanc. Colette desparasitava el gat amb parsimònia abans de començar el dia; Alfred de Musset, amant de George Sand, va confessar que no havia estat mai tan inspirat com quan anava del llit de l’amor a l’escriptori, i Mark Twain, Robert Louis Stevenson o Truman Capote –que es va declarar un escriptor completament horitzontal– escrivien ajaguts. Benjamin Franklin i Edmond Rostand ho feien en canvi en remull, a la banyera. Igual com Victor Hugo, creien que les frases els sortien millor si escrivien despullats.
Lee tambiénPer què anem soles al metge?
Entretenir ha estat un dels filons més explotats per qualsevol indústria. Ocupar el temps llançant hams que captin la nostra atenció. La lògica del clickbait s’universalitza. I les xarxes socials reemplacen aquells comerciants de fira que anunciaven les mercaderies. El consum d’aquelles hores banals amb prou feines s’autocensura. Plantem cara al sucre que consumim sense qüestionar les ingestes de pura glucosa informativa. O, més ben dit, deformativa.
Probablement, esteu a punt d’iniciar les vacances, aquell parèntesi que pretén alleujar el nostre esgotament físic i mental. N’hi haurà prou amb quinze, trenta dies per gaudir de la proverbial folgança? La suportarem? Feliç peresa.