Ens mirem de reüll, sense voler molestar, perquè la minutera de la sala d’espera s’encapsula en una òrbita interior. “Aquests tons són més cotonosos”, li vaig sentir dir a un visitant del Museu del Prado contemplant les meravelles de Veronese, el pintor venecià que va captar el rosa més profund. A l’hospital, esperant que aparegui el nostre número a la pantalla, els colors perden tota la bellesa.
Neutres, impersonals, de vegades infantiloides, no refulgeixen ni s’ empolvoren. Esborren els matisos, i en part és lògic, ja que la veritat del TAC només entén el blanc i el negre. Les màquines que examinen el mal són gelades, per bé que les solen manejar infermers joves que fan broma quan et donen instruccions. Penses que l’èxit de la prova depèn d’ells perquè et permets transferències capritxoses; són aquells llampecs els que acoloreixen el trànsit ambulatori.
Som dones que esperem una revisió oncològica. Els dies previs a la cita, el cos s’enrabia malgrat que el cap es vulgui mantenir fred. Ho anomenen trauma silenciós, una barreja d’estat d’alerta, negror ansiosa i incertesa. Tan sols la pacient més jove està acompanyada. La resta formem part del 75% de ciutadanes –segons dades d’una enquesta d’ Organon– que anem soles a les visites mèdiques, demostrant un nivell d’emancipació femenina gloriós. Resulta tan paradoxal com previsible: les grans cuidadores que han alleujat milers de mals van sense xarxa a una cita extremadament sensible.
Les grans cuidadores van sense xarxa a una cita extremadament sensible
Hi haurà raons infinites que expliquin aquesta solitud: moltes no es deuen poder permetre un mal dia perquè en depenen els qui no es poden valer per si mateixos; també hi ha les que expressen així la seva autosuficiència ferma, potser per no comprometre ningú, i esclar, hi ha aquelles a qui les enerva tenir companyia perquè els recorda cada instant a què s’enfronten.
Lee tambiénEl segon cognom
Els telèfons se solen quedar sense cobertura als soterranis hospitalaris. Algun llibre, mirades perdudes, olor de cru. “No es pot aguantar de puntetes gaire temps”, llegeixo a la novel·la gràfica 100 razones por las que lloró Leon Tolstoi ( Katia Gushina), i miro els rostres soferts de les dones grans, rostres heroics als quals tornarà el rosa Veronese, o el rosa Tiepolo i fins i tot el de La vie en rose quan els donin la millor de les notícies: “Tot està bé”.