Conec un artista que assegura que el temps té una consistència diferent depenent del dia. Que la densitat, ritme i batec del moment present és impossible de captar des de la rigorositat mecànica i inamovible dels rellotges, que l’essència de què està fet cada instant té un compàs incert i inexacte, més proper al de les onades i els canvis sobtats, subtils i furtius del mar.
Hi ha matins, diu, que obres els ulls amb el cap diàfan i el cos reviscolat, surts del llit amb prestesa i en poca estona tens temps de dur a terme tot el que planejaves. En aquest tipus de dia els minuts transcorren amb equilibri, rodons com magranes, plens de segons grassos i generosos, i en mirar el rellotge, sempre és més d’hora del que t’imaginaves. Però no és or tot el que lluu. Aquesta classe de dies també es poden fer inacabables, jornades que t’encallen i t’atrapen, com un ratolí en una trampa, en situacions on preferiries no hostatjar-te.
No hi ha norma, ni guia, ni manera de preveure quin tipus de dia serà demà
Hi ha altres moments, continua, en els quals el despertador t’arrenca del somni com una urpa, però et desvetlla just per sentir la carn feixuga damunt dels ossos. Amb feines ets capaç d’entrellucar l’habitació que tornes a aclucar els ulls. Un instant de res, però ai las!, quan els reobres han passat deu minuts tramposos i sencers, o mitja hora o ves a saber. En aquesta classe de dia els minuts són escarransits, tan prims i transparents que s’enganxen els uns als altres en una massa indestriable que fa que el transcurs del temps et jugui a la contra i que cada cop que comprovis quina hora és, t’escandalitzis. Però no tot és terrible i descoratjador en aquestes jornades desbocades, ans al contrari, perquè acostumen a tenir un component imprevisible i d’allò més sorprenent, i no saps mai què pot esdevenir-se o on pots acabar.
Lee tambiénMarmite
No hi ha norma, ni guia, ni manera de preveure quin tipus de dia serà demà, o el dilluns que ve. Només ho sabràs quan t’hi trobis, i només ho notaran aquells que s’hi fixin. Enmig del cor de l’estiu i el seu desordre sempre em recordo d’aquesta conjectura. Deu ser que la xafogor, l’abundor d’hores de llum o la frescor dels vespres obren els canals més taponats de percepció. O deu ser que la xafogor, l’abundor d’hores de llum i la frescor dels vespres fan més evident que mai la volatilitat, la capritxositat i l’elasticitat dels dies.