Per raons que avui no fan al cas, quan tenia entre vuit i nou anys, vaig passar uns llargs mesos a Barcelona, sol, en una pensió de la plaça Lesseps. No era pròpiament una pensió, sinó el pis d’una vídua que feia les funcions de portera de l’edifici i que arrodonia els seus migrats ingressos hostatjant un nen en una habitació lliure. En aquell entresol, a més de la senyora Mercè, hi residia el seu fill, un jove escardalenc, de llarg tupè i bigoti retallat. No coincidíem pràcticament mai, perquè ell treballava de viatjant (el que avui s’anomena comercial) i era sempre fora, però recordo perfectament l’esbroncada que em va clavar el dia que em vaig escapar de la pensió per anar a veure com els nens més envejats del barri de Gràcia feien navegar els seus petits vaixells de fusta i vela en un estany que aleshores hi havia al parc de la plaça Lesseps (l’acabaven d’inaugurar, i jo no vaig poder resistir la temptació).
Els diumenges sí que ens vèiem, perquè ni jo anava a l’escola ni ell a treballar. Es llevava tard i s’afaitava al lavabo, deixant la porta oberta i la ràdio a tot volum. Portava uns pantalons de tergal i una samarreta imperi. Mentre passava la navalla per la galta ensabonada, cantussejava les cançons de la ràdio. En recordo sobretot una, Pretty little baby, que, de tan alegre, em netejava del cor l’enyorança que m’assaltava, sobretot els dies de festa, amb aquelles llargues hores de soledat a la pensió. Era una cançó d’estil doo-wop, que aleshores a Espanya, 1962, s’associava a la música yeyé. La versió castellana deia: “Linda muchachita, /estás pensando siempre en su cariño / y eso le gusta/ tanto como a un niño, jugar en un jardín”.
No és només de l’extrema dreta: és la incapacitat de la cultura actual de suscitar alegria i esperança
Carrriño, deia la cantant, i aquestes erres llargues i fortes em feien somriure. Era coneguda pel nom artístic de Connie Francis, tot i que en realitat es deia Concetta (això és: Conxita) Franconero i era d’origen italià. S’havia criat en un barri italo-jueu de Nova Jersey i va aprendre a parlar ídix amb fluïdesa, cosa que la va portar més tard a gravar cançons en ídix i hebreu, a més de castellà, italià, francès, alemany i japonès. Va ser una de les
cantants de més èxit en les dècades dels cinquanta i seixanta. M’he recordat d’aquesta cançó i del fill de la senyora Mercè perquè Connie Francis va morir la setmana passada, als 87 anys. Buscant-la per YouTube, he sabut que Pretty little baby, tot i provenir de la prehistòria del pop, ha tingut aquest any un èxit formidable a TikTok i a Spotify.
Quan van explicar a Connie Francis que la cançó s’havia fet viral va quedar perplexa. Entre les pel·lícules i els milions de còpies que va vendre als anys seixanta, no es recordava ni d’haver-la gravat. Després va preguntar què volia dir viral. No sé si van aconseguir fer-li entendre que viral pot ser un sinònim d’èxit esclatant, malgrat que, etimològicament, prové del llatí virus, que vol dir poció verinosa. Des que Pasteur va descobrir els virus, tots sabem que aquests éssers invisibles poden propagar epidèmies i fins i tot pandèmies. També sabem com es comporta una persona virulenta. Per això costa tant d’entendre que la paraula viral pugui fer referència a la ràpida i massiva propagació exitosa d’una cançó.
Lee tambiénLa democràcia se suïcida
Satisfeta del retorn a l’èxit en plena senectut, Connie Francis va sentenciar: “És una cançó bonica, amb un toc d’innocència que sembla connectar en aquests temps caòtics”. Tenia raó: temps caòtics. El canvi pendular que estem vivint no expressa només la força de l’extrema dreta. També tradueix la incapacitat de la cultura actual per suscitar alegria i esperança. Vivim una època de malestar i antipatia generalitzats. L’alta cultura només fa dues coses: o queixar-se o desconstruir. La música popular ha abandonat fins i tot la melodia (els gèneres de moda són recitacions de rimes fàcils amb el suport d’una, dues, màxim tres notes musicals repetides obsessivament). En aquest context d’amargor, la simpatia i l’alegria que destil·la Pretty little baby ha estat rebuda pels joves del TikTok com uns minuts de pluja enmig d’un estiu asfixiant.
Per descomptat, Connie Francis va cantar cançons molt més memorables. I will wait for you, per exemple, on una noia diu que t’esperarà mil estius. Però si ara parléssim de l’espera, hauríem de començar un altre article...